![Casa Orsola en una imatge d'arxiu.](https://static1.ara.cat/clip/d57d9b7d-8165-4a6d-b025-53ea2bd041d3_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg)
![](https://static1.ara.cat/ara/public/file/2021/0129/11/maria-sisternas-tusell-6651009.png)
Un amic m’explica que havia assegurat la compra d’un pis sobre plànol al barri del Poblenou de Barcelona i que la promotora li va retornar el doble de l’import de les arres perquè li sortia més a compte vendre el pis més car a una tercera persona que no pas vendre’l pel preu pactat amb el meu amic. Fins i tot havent-lo de compensar amb el doble de l’import de les arres. El meu amic no va trobar un altre pis al mateix preu que havia pactat, i va haver de buscar-ne un de nou al mercat; tots havien pujat moltíssim de preu respecte a l’any anterior, més de 40.000 € des del moment que ell havia començat a buscar. El meu amic té un bon salari i una molt bona feina, motius pels quals ha acabat trobant una alternativa, però l’anècdota explica com està esdevenint de salvatge el mercat de l’habitatge a Barcelona; no només el de lloguer, sinó també el de compra.
Una altra amiga està patint perquè se li acaba el contracte de lloguer i no troba cap habitatge de lloguer que no sigui de temporada. Amb criatures i un salari normal, comprenc que no pugui dormir mentre va trucant desesperadament a totes les ofertes de lloguer que pot. Perquè si no es pot empadronar als pisos que li ofereixen com a lloguer de temporada, com podrà inscriure els fills a l’institut del barri on vagi a viure? Ella voldria un pis de lloguer estable, amb un contracte de 5 o 7 anys que li permetés una certa estabilitat familiar. Però simplement, d’aquests, no n’hi ha per l’ús fraudulent de la fórmula del lloguer de temporada. La meva amiga podria pagar perfectament els preus que marca l’índex de referència a qualsevol barri de Barcelona, però hi ha molta demanda.
Divendres hi ha pendent un desnonament crític a l’Eixample. Si la Casa Orsola no es resol amb un acord més o menys acceptable per a totes les parts, és esfereïdor pensar que les ciutats no tenen idees ni fórmules per fer front a la lògica inversora: no es pot abandonar els residents a la seva sort, perquè qualsevol de nosaltres podríem estar a la seva pell.
Voldria recordar que l’Eixample de Barcelona va ser un projecte d’iniciativa pública: una llei que permetia edificar als propietaris particulars, mentre que la ciutat es va encarregar de pavimentar i construir els carrers sobre parts de finques expropiades. Va ser un projecte declarat d’utilitat pública, per proporcionar “més extensió a les poblacions pel seu desenvolupament i creixement”. És important recordar-ho perquè qualsevol empresa que adquireixi un edifici al mig de l’Eixample ha de ser conscient de la suma de forces que van permetre que el centre de Barcelona hagi estat, durant més de cent anys, un lloc fantàstic per viure.
Ara, multitud de finques de l’Eixample canvien de mans i més de 160 edificis (procés documentat per les associacions de veïns) han passat a mans de fons d’inversió. La ciutat no s’ho pot mirar de reüll, això ha de tenir solucions, i qualsevol fórmula ha de ser estudiada. Si s’introdueix un nou ús a la Casa Orsola, en aquest cas l’ús turístic o el lloguer de temporada, que són clarament diferents dels residencials, hi ha objectivament un increment dels aprofitaments. Aquests operadors han de contribuir a la generació de més dotacions i a les reserves d’habitatge protegit que avui dia no té l’Eixample. Ja s’entén que en un barri tan fantàstic hi hagi una part d’habitatges per al segment d’alt poder adquisitiu; el problema és que si no s’actua, la lògica serà la del "tonto l’últim". Per garantir que hi hagi una proporció suficient d’habitatges assequibles, es pot instar una modificació de planejament del barri que fixi noves condicions per garantir la cohesió social i intervenir en el mercat immobiliari, com preveu l’article 2 de la llei d’urbanisme.
Alternativament, l’Ajuntament podria recomprar una part dels pisos per garantir-ne el lloguer assequible, i la propietat podria actualitzar els lloguers a l’índex de referència (també aquest índex els beneficia a ells, que ara poden documentar que clarament els lloguers estaven a sota preu!). Es podria considerar, excepcionalment, incrementar l’edificabilitat de la finca per fer possible més habitatges socials per sobre de la planta sisena, construint-hi a sobre amb materials lleugers. Si la factura de la rehabilitació és cara, cal explicar quins costos s’assumiran i realment quants lloguers de temporada permetrien recuperar les inversions, i amb quants anys. Hi ha recursos de la banca pública per fer front a aquestes qüestions. També hi ha ajuts públics per a la rehabilitació energètica, i per als pisos que se cedeixin per a residents vulnerables. Ningú no està obligant la propietat a fer lloguer social; hi ha una bateria de mesures que permetrien rehabilitar sense haver de canviar completament la composició social de l’edifici.
El que està en joc amb la Casa Orsola és si l’Eixample, que en origen va ser una operació público-privada modèlica per a moltes altres ciutats, vol ser demà un barri amb professors d’institut, metges, mestres, botiguers, restauradors, jubilats… o es resigna als processos de substitució de la població resident per una de més afluent.