El joc de cartes nacional / Se'n diu política

El joc de cartes nacional

Mentre tothom parla del Joc de calamar de Netflix, a mi m’agrada més el Joc de cartes de TV3. És una altra forma d’esbudellar-se. Possiblement és, ara com ara,  el meu programa de televisió favorit. A la primera part, sovint descobrim quatre restaurants de Catalunya que no coneixem. Normalment n’hi ha un –o dos– que me’ls apunto per anar-hi. Però cada setmana també n’hi ha dos –o tres– que, automàticament, esborro de qualsevol llista. A l’hora que els concursants tasten els plats, des de casa pots sucar pa amb l’olor. A la segona part, quan els quatre xefs, amos o gerents dels restaurants veuen les puntuacions que la resta els han posat, ja no descobrim la gastronomia del país sinó, directament, les vísceres. La manera com es trinxen els uns als altres és molt pròpia de Catalunya. Per poder guanyar el concurs –i els 5.000 euros del premi i una placa de nyigui-nyogui– es treuen els ulls. Tothom calcula, tothom té una estratègia, tothom puntua baix la cuina, el servei o el menjar de l’altre restaurador per perjudicar-los i, així, tenir més possibilitats de batre’ls. Com més tocat tingui al contrincant, millor per a mi. Aquesta és la màxima. És un joc on els murris, si no es passen d’imbècils, hi tenen molt a guanyar. Perquè una cosa és endur-se el concurs televisiu del dimecres, però l’altra és guanyar-se la confiança dels espectadors que mai posarien els peus al restaurant d’un borinot com aquell, sigui a Peralada, a Cervelló, a Tossa o a la quinta forca. Déu me’n reguard de fer de crític de televisió, una feina que, si és sincera i rigorosa, és molt delicada. Només escric això perquè, cada setmana, quan veig com volen els ganivets al Joc de cartes m’adono que el programa és una metàfora perfecta del país. Aquí es tracta de trinxar-nos tots, els uns als altres, encara que siguem del mateix gremi. A la Catalunya 2021, al capdavall, no som tan lluny, doncs, de la carnisseria del calamar coreà. 

Se’n diu política

Quan la crítica a l’altre es converteix en odi, malament rai. Quan l’autoodi esdevé addicció, el país té un problema. I som exactament aquí, perjudicant-nos a nosaltres mateixos. Un entreteniment televisiu com el Joc de cartes de TV3, aparentment innocu, ens recorda la vella tàctica que per guanyar jo he d’ensorrar l’altre. Tan simple i primari com això. I així anem a Catalunya, en molts àmbits. Passa quan parlem de política, del Procés, de la ciutat de Barcelona o del mateix Barça. Agafem, per exemple, Barcelona mateix. Les etiquetes que se li pengen a tota hora al cap i casal són, segurament, certes. No és cosa de la tardor que avui sembli una ciutat trista. Està bruta, desendreçada, fosca, i el que no són pedaços són bunyols. Contra Colau es viu molt bé i alguns sectors econòmics ja han posat en marxa el compte enrere fins que deixi l’alcaldia. De cop i volta s’ha imposat el relat que a Barcelona tot és un desastre. Però venen uns amics de Torí, s’hi estan una setmana i s’hi voldrien quedar a viure. Els empipa que els hagin trencat els vidres del cotxe dins del pàrquing, esclar que sí, però l’encant de la ciutat no ha deixat de captivar-los. Les tres G –Gaudí, Gòtic i gastronomia– els han meravellat. I el mar. I el clima. I ramblejar. I la vida de barri. Els meus amics no són un cas aïllat. Qui ve, amb els ulls verges i sense autoodi, hi voldria fer marrada. Barcelona és, a més a més, el motor d’una recuperació postcovid que, a Espanya, està trigant a arribar. Barcelona, en canvi, gairebé va sola i està arrossegant la reactivació econòmica d’una manera aclaparadora. Molt per damunt de Madrid. Però això es tapa. No es diu perquè la propaganda d’Ayuso, en nom de la llibertat i la fatxenderia, s’ho emporta tot. A Catalunya, en comptes de remar perquè aquest vent de cua que ens afavoreix a tots agafi encara més embranzida, ens dediquem a bufar en contra, acostumats com estem a anteposar els nostres interessos miops al bé de tots. Se’n diu política.