El joc del calamar de potera

Els partits “perifèrics” aprovaran els pressupostos de Pedro Sánchez a canvi de les lògiques demandes territorials. Per exemple, Esquerra vol una llei de l’audiovisual que garanteixi la presència del català a les plataformes. Es tracta de supervivència. La Marta Vilalta deia ahir: “És de mínims”.

Doncs sí. És de mínims i com que és tan de mínims no em sembla que el govern del regne de Felip hagi de tenir cap problema per aprovar aquesta llei. Naturalment, els gallecs, els aranesos, els bascos i també els asturians haurien de tenir garantida la llengua pròpia a les plataformes. I si no pot ser, per què llavors els del PP i de Vox se’ls tirarien al damunt, quin és l’avantatge que tenim, com a catalans, amb el govern del PSOE? Si el partit de Sánchez (i Iceta i Illa) no blinda la llengua –ara– ens està condemnant a fer-la servir per explicar en Patufet i per posar nom a la barca i a la masia de l’Empordà. Jo vull una llengua com la de Pedro Sánchez. Apta per seguir fent ciència, pel·lis guanyadores d’un Oscar i obres de teatre que siguin èxits de crítica i públic amb cançons que tothom canti.

La llengua és molt més orgànica del que es poden pensar els mateixos polítics. L’altre dia parlava amb un emblemàtic i fins i tot carismàtic membre del PP. Em deia que per a ell la llengua és fonamental. Els històrics del PP català, que viuen i fan negocis aquí, no volen deixar de transmetre el català als fills i nets. Estic segura que aquesta llei que proposa Esquerra els interessa. El moviment més transversal i imbatible que hi ha és el de la llengua. Qualsevol partit que intenti deixar-la morir de gana, de polseguera, “sin que se note el cuidado”, està condemnat a perdre-ho tot. A nosaltres no ens ve d’aquí. Mai ho hem tingut tot com els que tenen estat. Sabem el que ens hi juguem.