El joc brut d'Espanya
És poc plausible que, en ple segle XXI i en el context internacional en què estem immersos, l'estat espanyol i l'espanyolisme més ranci i unionista interrompin, enviant els tancs, el procés sobiranista que Catalunya està vivint. Les seves armes són unes altres, com ja podem començar a veure. Són les armes del joc brut.
Ho hem vist fa poc amb l'aparició d'un esborrany d'informe que atacava durament els presidents Mas i Pujol. Han estat necessàries tres setmanes per saber que és un informe fals, que ningú se'n responsabilitza i que ningú sap d'on va sortir. Però va aparèixer en plena campanya electoral, i mai se sabrà de quina manera va poder afectar els resultats electorals.
L'última arma utilitzada per l'estat espanyol és un atac a la llengua catalana que es pot qualificar com el més dur després de la dictadura. L'objectiu no és altre que dividir la societat del nostre país per la llengua, trencar la cohesió social i la bona convivència que hi ha actualment a Catalunya al voltant d'aquesta qüestió.
Una altra manera de fer mal és escanyant les finances de la Generalitat per dinamitar qualsevol marge de maniobra, per fer dependre al màxim els nostres recursos del govern central i per provocar que les contínues retallades minvin cada vegada més el suport dels ciutadans de Catalunya al govern de la Generalitat.
Una mostra recent d'aquesta voluntat d'escanyar les finances de la Generalitat ha estat l'actuació de l'Estat per impedir que el govern de Catalunya pugui establir un impost sobre els dipòsits bancaris. És un impost que fins ara tenien Extremadura, Andalusia i les Canàries. Ara bé, quan el govern espanyol veu que hi ha possibilitats que el de la Generalitat l'estableixi, s'afanya a crear-ne un d'igual, a un tipus del 0%, la qual cosa vol dir que ningú haurà de pagar res i que no hi ha cap finalitat recaptatòria. L'objectiu és impedir que el puguin establir les autonomies, ja que la legislació vigent prohibeix que estableixin impostos sobre fets imposables ja gravats per l'Estat. Ara l'Estat haurà de compensar les autonomies que el tenien per la recaptació impositiva que perden, però es veu que prefereix pagar aquests diners que no pas que els tingui Catalunya i això li suposi uns ingressos addicionals per a les seves delicades finances.
Una altra arma que utilitza l'Estat és l'establiment d'uns objectius de dèficit autonòmics totalment inassolibles. És cert que aquesta mesura afecta totes les autonomies, però en les circumstàncies actuals el govern espanyol sap que té una incidència especial sobre la Generalitat. Si aquest any ja costarà arribar a l'objectiu d'un dèficit públic de l'1,5% del PIB, veig totalment inassolible l'objectiu del 2013 (del 0,7%), si no és a costa de disminuir per sota dels nivells desitjables els serveis essencials de l'estat del benestar (sanitat, educació, serveis socials) en mans de les comunitats autònomes.
Segons els objectius d'estabilitat pressupostària, l'any 2013 el total del sector públic espanyol ha de tenir un dèficit del 4,5% del PIB. Aquest es reparteix entre l'Estat i les autonomies, amb un 3,8% i un 0,7% respectivament. Si el 4,5% es repartís d'acord amb el pes de la despesa autonòmica en el total de la despesa pública (un 36%), el dèficit autonòmic podria arribar a ser de l'1,62%. Això suposaria que l'objectiu de dèficit de l'Estat hauria de disminuir, un objectiu per al qual hi hauria marge amb la reducció de despeses com Defensa o grans inversions improductives com les de l'AVE. El govern de la Generalitat s'hauria de plantar davant el govern central, negant-se a assolir l'objectiu de dèficit que li imposa i, en tot cas, explicar a la UE com l'estat espanyol tracta els governs autonòmics. L'Estat sembla desconèixer que aquests governs presten els serveis fonamentals dirigits a les persones.
Amb tot, crec que l'any 2013, quan la Generalitat estigui del tot escanyada financerament, el govern central li oferirà reformar el sistema de finançament autonòmic, ja que l'any vinent toca revisar-lo. Es voldrà vendre com el pacte fiscal que demanava Catalunya, però no cal confiar-hi; un altre dia, en un altre article explicaré per què. Només serà l'excusa per introduir confusió en la societat catalana, dient que els catalans es neguen a millorar les seves finances.
L'única sortida és anar cap a l'estat propi. Alguns diuen que la prioritat és la crisi i que l'independentisme és només una qüestió de sentiments. No és així. Precisament, si la prioritat és la crisi hem d'anar cap a la independència perquè Catalunya esdevingui un estat pròsper, i com més de pressa millor. Així evitarem molt joc brut d'Espanya.
