Que es podreixin a la presó
la Constitució espanyola sosté que les penes privatives de llibertat estaran orientades cap a la reeducació i reinserció social. Després de la dura experiència de la dictadura, els optimistes constituents de 1978 somiaven amb acabar amb l'ús de la presó com a instrument de repressió.
En l'ideal democràtic radical la presó és un mal menor. La seva funció essencial no és ni el càstig ni la venjança social, sinó retirar de la societat persones perilloses per a la col·lectivitat mentre s'aconsegueix la seva recuperació.
En els temps que vivim aquest plantejament s'ha tornat una il·lusió inabastable. El populisme punitiu estès per tota la societat porta uns i altres a reclamar constantment penes més dures contra tots els delictes imaginables. La massa enfurismada ja no demana llibertat sinó que a la mínima crida "Més presó!"
Enmig d'aquest afany de venjança la llei resisteix com a última garantia de la presó constitucional. Complert un temps mínim de condemna, els reclusos tenen dret a accedir a determinats beneficis penitenciaris que els preparin per a la vida en societat. Segons la llei, inspirada pels ideals humanistes imposats per la Constitució, la durada efectiva de la privació de llibertat depèn de l'avaluació individualitzada que es faci dels progressos de cada intern.
És el que ordena la llei, per més que a la realitat la manca de mitjans i recursos adequats porta massa sovint a l'automatisme i a avaluacions massa superficials. Aquests dies, però, el Tribunal Suprem sembla decidit a acabar d'una vegada per totes amb l'optimisme democràtic de la Constitució. I, com en tantes ocasions, l'excusa són els independentistes catalans.
La sentència del Procés, dictada en un context polititzat, va condemnar a penes desproporcionadament dures líders socials i polítics. Ho va fer sense possibilitat d'apel·lació i fins i tot a costa d'inventar-se un delicte fins llavors inexistent. El Tribunal Suprem a penes va intentar dissimular la intenció predeterminada de defensar el principi de la unitat d'Espanya castigant severament els que més haguessin sobresortit com a líders secessionistes.
Ara, al suspendre els beneficis penitenciaris dels condemnats, ve a ratificar que el seu objectiu és la venjança i l'escarment.
Les interlocutòries que tomben les mesures que les juntes de tractament penitenciari i alguns jutges de vigilància havien acordat per suavitzar la presó i afavorir la reinserció dels condemnats menyspreen l'ideal constitucional.
Bàsicament, el Suprem les motiva amb dos arguments.
D'una banda, diu que el programa de reinserció només és vàlid si es connecta amb el delicte de sedició. És a dir, que les presons han de reeducar els independentistes perquè deixin de voler convocar manifestacions i consultes populars.
El Suprem sosté que això no va contra la seva ideologia, ja que hi ha un independentista al govern de la Generalitat. Com si la ideologia protegida constitucionalment fos tan sols la de votar per un partit o un altre i no fos ideologia la mobilització social, el dret a decidir o fins i tot la desobediència civil.
No content amb això, el Tribunal Suprem sosté, a les seves interlocutòries i a la nota de premsa que tots els mitjans han portat als seus titulars, que els beneficis són prematurs. La llei no fixa un temps mínim per a aquests beneficis. No es concedeixen per la quantitat de temps complert sinó per les possibilitats de ressocialització. Fins i tot en el cas dels presos que ja han complert la quarta part de la seva condemna, que és el temps usualment exigit per accedir a al tercer grau, al Suprem li sembla prematur.
Per al Suprem, en contra del que diuen la Constitució i les lleis, l'important és que aquests presos passin prou temps a la presó. Els va enviar a la presó per castigar-los i no permetrà que una concepció democràtica o constitucional de la presó frustri el seu acte de venjança. Aquest afany per castigar els independentistes catalans de totes totes comença a tenir un cost inassumible per a la democràcia espanyola. El Tribunal Suprem, polititzat i obnubilat pel seu afany justicier, continuant forçant les costures del sistema democràtic.
En algun moment de la seva deriva, el màxim òrgan judicial espanyol ha oblidat que és més important viure en una democràcia constitucional que mantenir la integritat territorial de l'Estat.
Vivim hores tristes en què la principal amenaça a l'estat de dret són, precisament, alguns jutges.