La detenció de l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont a l'arribar en avió a l'aeroport italià de l'Alguer va donar origen a nombroses teories sobre la intervenció que hi havia tingut l'estat espanyol. Possiblement mai arribarem a assabentar-nos de si efectivament hi va haver comunicacions policials o d'intel·ligència advertint del viatge des de Bèlgica i promovent l'acció policial italiana. Més difícil encara serà saber si darrere d'aquest arrest hi havia la mà d'algun jutge espanyol. Tot això, sense ser descartable, es quedarà en una mera hipòtesi més o menys conspirativa en la qual no val la pena gastar temps.
Alhora, aquesta detenció ha donat lloc a una sèrie d'actuacions del jutge instructor del Tribunal Suprem Pablo Llarena que externament deixen en ridícul la justícia espanyola i internament han de ser motiu de preocupació per a qualsevol demòcrata.
El diligent magistrat ha adreçat aquests dies fins a quatre oficis als seus col·legues italians. En el primer, mogut per la detenció, es limitava a demanar el lliurament de qui considera un pròfug de la justícia espanyola insistint en la vigència de l'ordre de detenció cursada contra ell. Potser confiava en un lliurament ràpid i sense gaires escrúpols per part d'un país que sovint necessita la cooperació judicial espanyola per a l'entrega de mafiosos refugiats al nostre territori. En tot cas l'aposta li va sortir malament. El jutge italià va posar immediatament en llibertat el polític català, la immunitat del qual només havia estat aixecada per un jutge europeu davant la constància que cap jutge europeu aplicaria una ordre de detenció que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea encara havia d'interpretar.
Quan l'ínclit instructor, reconvertit en martell d'heretges independentistes, va prendre consciència que se li torçaven les coses, va fer el que mai ha de fer un jutge: va dictar un altre ofici, de naturalesa més política que jurídica, adreçat essencialment al seu públic espanyolista a manera d'exculpació. Hi reconeixia, d'una banda, que el lliurament podia no produir-se, intentant minimitzar els efectes d'una decisió favorable a Puigdemont. D'altra banda, Llarena insistia en el discurs mediàtic de la dreta, acusant l'Advocacia de l'Estat de mentir quan va afirmar que l'euroordre no seria aplicada per cap jutge europeu. Intentava així culpar indirectament el govern de Pedro Sánchez del fet que l'expresident català se'n sortís, una vegada més, indemne. Mentia descaradament.
La decisió del tribunal italià d'ajornar l'aplicació de l'euroordre fins que el TJUE indiqui com s'ha d'interpretar és una bufetada sense mans contra Llarena. Els jutges de Sàsser fan el que el dret de la Unió diu que han de fer... que és exactament el que l'Advocacia de l'Estat va dir que farien. Si hi ha algun culpable que no s'apliqui l'euroordre és el mateix instructor, que, enrabiat davant la negativa belga a entregar els perseguits pel Procés, va plantejar una qüestió prejudicial. Va ser ell mateix qui va crear una situació jurídica que ara impedeix a Europa actuar contra els investigats en aquest assumpte fins i tot encara que no tinguin immunitat.
A primera vista, un diria que es tracta d'un ignorant. Però si és tan bon jurista com diuen, llavors el que demostra és un menyspreu supí per la justícia europea, a la qual vol utilitzar contra l'independentisme i les decisions de la qual no respecta.
El problema va més enllà de Llarena. Aquest jutge, nomenat a dit pel Partit Popular per al Suprem, posa la cara i la ploma. Però altres l'impulsen, l'animen i el justifiquen. La dreta mediàtica espanyola es mostra cega davant els excessos jurídics del seu nou jutge estrella. Contra tota evidència, presenta els seus disbarats jurídics i els revessos internacionals com a victòries; algun mitjà ha informat de la bufetada italiana dient "El tribunal de Sàsser dona la raó a Llarena"... El públic de dretes no està informat de la realitat. Els pocs que ho estan atribueixen les resolucions jurídiques contràries als seus interessos a Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Itàlia a la nostra llegenda negra. Europa ens odia. Com odiaven la Santa Inquisició.
El que és terrible de l'episodi italià és constatar que el ridícul internacional de la nostra justícia li rellisca, a la dreta espanyola. Fins ara, tot jutge independent que ha hagut de decidir sobre l'assumpte del Procés ha dit just el contrari que els jutges del nostre Tribunal Suprem, però això no els importa. Hi ha qui veu la nostra judicatura com un conductor suïcida que, anant contra direcció en una autopista, creu que són els altres cotxes els que s'equivoquen. No és veritat. Ells saben que van en la direcció equivocada, però es creuen que l'autopista és seva. Si se salten els drets humans o ignoren les garanties processals és perquè saben que la nació està per sobre de la Constitució, i la resta és llegenda negra.
Per això és important reiterar que el Tribunal Suprem està actuant il·legalment. Fa política i perverteix l'estat de dret. Sembla que si hi ha alguna cosa que Llarena i els seus seguidors menyspreen més que la justícia europea és la justícia a seques.
