Joaquim Nadal: Poder empelfat

Ha fet política des de la proximitat dels antics metges de capçalera. Rebent a la cara la queixa i l'esgarip després de 40 anys de silenci humiliat. Però llegint també, als ulls del veí amb qui s'aturava a parlar, l'orgull creixent de veure com la Girona sòrdida i grisa es vestia amb els colors de les cases penjades sobre l'Onyar.

Potser perquè és el primogènit d'onze germans -els pares, sí, són de l'Opus- té l'instint protector d'una lloca i la calidesa empelfada i juganera de l'ós Yogui. I aquesta cultura de clan l'ha fet centre d'una teranyina on res no escapa al seu radar.

Dorm poc i no sap fer vacances, com si en lloc de càrrec públic fos el botiguer que apuja la persiana i se'n va l'últim. No delega, té empleats. I si els pot exigir tant és perquè els cuida però, sobretot, perquè treballa més que ells.

Dins el PSC, és el rei del pujoleig. Té sempre a punt la broma o el detall que fa d'un lleuger contacte relació personal. I quan s'hi concentra pot arribar al grau de seducció que transforma una granota en príncep.

Lector voraç, fa tantes subordinades parlant com escrivint. L'excedent de cultura l'aboca en una prosa amb notes líriques i li serveix per tirar pilotes fora fent de portaveu. Respon amb tantes giragonses que ningú recorda què li ha preguntat.

Més de 32 anys manant l'empenyen a fer mutis, però sap que deixarà tants empleats en actiu que es morirà fent de polític.