Hem de sortir de l'estancament

Si es divideixen les polítiques de desenvolupament pel risc i el retorn, les de baix risc i baix retorn són les lligades a la millora. En direm àrea vermella. La millora no té risc, és simplement fer millor allò que ja es fa: el Kaizen dels japonesos als 60 i 70. La diferència entre la millora i la innovació és el risc. La innovació en té –alguna cosa pot sortir malament–, la millora no. Les d’alt risc i alt retorn –àrea blava– són les trencadores i transformadores. Un exemple d’àrea vermella en fabricants de cotxes és Volkswagen; d’àrea blava, Tesla.

Les d’alt risc i baix retorn –àrea blanca– estan lligades a la ciència més que a la tecnologia, requereixen finançament públic pel seu baix retorn econòmic immediat, però, si es desenvolupen, poden ser la base de noves tecnologies eficients, és a dir, d’àrea blava. Les polítiques d’àrea blanca, la ciència bàsica, són les que han portat l’aviació, la tecnologia de l’espai, la biotecnologia, l'internet, l’energia nuclear... Els grans avenços de la humanitat en ciència i tecnologia. Sempre han necessitat la contribució de l’estat, i aquesta contribució ha fet la diferència entre el segle XX i els anteriors –amb l’excepció de les tecnologies militars, que han tingut el suport estatal al llarg dels segles.

Les de baix risc i alt retorn, àrea daurada, tenen vida curta perquè les barreres a la còpia són inexistents. En poden ser exemples les empreses Glovo o Telepizza. Idees brillants de vida efímera. Vendre pizzes a domicili o transportar béns de consum fins al client amb rapidesa són idees senzilles i copiables.

El valor de la despesa i inversió en recerca respecte del PIB d’un estat mesura l’esforç en política d’innovació. Fa trenta anys, aquest valor era d’un 1% a nivell mundial; ara, vistos els límits de la globalització i convençuts tots els estats de la necessitat de millorar per ells mateixos, aquest valor ha passat a ser del 2% el 2013 i del 2,6% el 2020.

Estats com Corea del Sud o Israel, que han fet d’aquesta política la base del seu desenvolupament, superen el 4,5% gràcies a una forta col·laboració entre el sector públic i el privat, unida, en estats mitjans i petits com aquests, a una especialització que l’estat defineix i impulsa a través d’incentius econòmics al sector privat i inversions directes al públic. Per ser efectius cal concentrar-se. Corea ha aconseguit ser la primera potència mundial en la fabricació de xips d’altes prestacions i Israel és capdavantera en tecnologies militars i paramilitars. La Xina, malgrat les limitacions del capitalisme d’estat i la falta de mercat i competència, basa el creixement econòmic en la recerca i el desenvolupament finançat amb fons públics.

Els capitals públics mobilitzats els pròxims anys als EUA i la Xina per a la recerca i el desenvolupament estan a prop dels 800.000 milions de dòlars, conjuntament. Això portarà aquesta inversió, sumant la pública i la que aquesta generarà en el sector privat, a valors superiors al 3% del PIB. Espanya és al vagó de cua del tren de la recerca, amb un 1,4% i un creixement els darrers anys inferior al 0,01% anual. Ni som on hauríem de ser ni hi ha esperança que hi arribem si seguim així.

Europa, sempre a remolc, ha definit un pla, el New Generation, amb uns fons públics de 352.000 milions de dòlars (uns 300.000 milions d'euros) orientats a tecnologies del medi ambient i de la digitalització com sectors prioritaris. Aquests fons concedits per la Comissió Europea es reparteixen entre els estats membres, que els redistribueixen. El problema perquè aquests fons arribin a la ciència i la indústria amb rapidesa és la manca de recursos de l’administració pública per vehicular-los i les traves administratives a què estan sotmesos. No existeixen canals suficients per distribuir tants diners en tan poc temps, i la por d’incentivar la corrupció no ha facilitat les coses.

Espanya i Catalunya han de sortir d’aquest estancament. Hi ha sectors industrials i tecnològics grans i punters –alimentació, tèxtil, automòbil, electricitat, construcció civil, salut– i d'altres com digitalització, energies renovables, farmàcia i ciències bio en els quals tenim capacitat de creixement provada. Els catalans hem demostrat capacitat per a la recerca, l’assimilació i el desenvolupament de tecnologia. 

Per fer aquesta transformació cal col·laboració público-privada i focalització en certs sectors definits com a estratègics. A Espanya aquesta política no s'ha practicat mai, i fer-ho a Catalunya és difícil si no hi ha la contribució de l’Estat, perquè el nostre dèficit dificulta la necessària participació del sector públic en la política de desenvolupament industrial. S’han de mobilitzar els recursos necessaris per impulsar un pla que parteixi d'una recerca prou focalitzada i concreta perquè sigui efectiva. Cal, simultàniament, mobilitzar una fiscalitat adequada a escala estatal, no computar com a deute públic la inversió en R+D, reduir més intensament l’impost de societats i incrementar a Catalunya els ajuts directes als sectors definits com a estratègics.