“Jo estic en contra de l’amnistia. I vostè, Sr. Sánchez? Jo estic en contra del referèndum. I vostè, Sr. Sánchez?” És la conclusió del Sr. Núñez Feijóo al debat d’investidura. Blanc o negre: la veritat absoluta o la mentida total. El populisme tendeix a simplificar la realitat, elimina el dubte i els matisos.
Tenim un problema d’enfrontament polític entre els que pensen que l’amnistia pot representar l’inici de la dissolució de l’Estat i els que pensen que és la manera de reduir la confrontació partidària, perquè acaba amb les causes judicials obertes de milers de persones. No es tracta de justícia –que també–, es tracta d’eliminar raons per al conflicte.
Advertències tan desqualificadores com les que planteja el Sr. Feijóo no es basen en fets, sinó en pors: les que ell té i vol fer sentir als seus votants. Aquestes pors agafen força per la inconcreció que impliquen. La por sempre està lligada a la incertesa. Allunyen la discussió de la discrepància concreta, que és la que pot produir avenços si centra el debat. Diu Raimon Obiols que “en política, la realitat no són únicament els fets, sinó una estranya barreja, un dens teixit, tramat per fets, opinions i sentiments...”.
El que és evident és que el Sr. Feijóo no vol que res canviï perquè, iniciat aquest camí, no sap on acabarà la transformació del present statu quo. És a dir, tem que l’estructura de l’Estat es dissolgui i Espanya deixi de ser Espanya. És una opinió extrema, però compartida per altres polítics i politòlegs, que ho han expressat de manera explícita. Aquesta posició és una mostra de feblesa: blindar-se no és una mostra de fortalesa, perquè es construeix “la muralla” per protegir-se dels altres. Recorda el que Hermann Broch anomenava “el virtuosisme en la manipulació de les tendències irracionals del psiquisme de masses”.
Per part dels independentistes hi ha una desconfiança inevitable. Si pretenen canviar l’estructura de l’Estat, amb pactar-ho amb el PSOE i Sumar no n'hi ha prou. Cap dels dos partits pot garantir aquest canvi, encara que ho vulgui, perquè quan governi el PP pot provocar una reversió del que s’hagi pactat. Per tant, estaríem parlant d'un pacte que no implicaria "un abans i un després", sinó d'una singularitat històrica sense continuïtat… i per tant inútil.
L’amnistia té un caràcter d’irrevocabilitat: una vegada concedida i produïts els efectes en les persones, és pràcticament impossible retornar al punt de partida. Aquesta irreversibilitat és la que desperta una oposició tan dura com la que avui es fa evident a la dreta.
Això permet classificar el que es pot pactar i el que no ara amb el PSOE, és a dir, el que una vegada implementat no té marxa enrere, i el que s’ha de demanar al PSOE que pacti, consulti o informi (al PP) per donar fermesa i continuïtat, quan ells no governin, als pactes. Per al primer es pot negociar. Per al segon s’ha d’esperar que els dos partits hi estiguin d’acord i caldrà que l’entorn i les circumstàncies hi juguin a favor. Les circumstàncies actuals, pel nivell d’enfrontament a què han arribat el PP i el PSOE, recomanen deixar que passi temps per pactar aquest segon grup de qüestions. Que l’entorn polític es relaxi.
Totes les qüestions amb relació a l’estructura política de l’Estat, les qüestions econòmiques i fiscals, les més polítiques, requereixen l’acord del PP si han de ser estables en el temps. Les transferències –Rodalies, aeroport, els fons per a la recerca científica i tecnològica...– es poden pactar ara: són digitals i administratives.
Els pactes sobre qüestions polítiques que afecten l’Estat seran més estrets si es compleix aquest requisit perquè el PP hi imposarà límits, però seran més estables i menys contingents. Això és especialment cert en tot allò que transformi l’Estat per fer-lo més federal i menys centralista.
No podem pretendre canviar Espanya contra mig Espanya, aquest estat nostre dona per al que dona… i no per a més.
En definitiva, el que ara es pot aconseguir és: a) una amnistia àmplia i general –aquesta sí que ha de ser profunda, perquè el que es faci ara serà irreversible–, b) certes transferències i c) “un pacte per pactar que l’Estat es transformi en menys centralista i més federal”. Les concrecions sobre qüestions polítiques –el punt c– són difícils, perquè es necessita l’aquiescència del PP. El més efectiu, aconseguida l’amnistia i certes transferències, és no confrontar-se amb el PSOE, sinó aconseguir el seu compromís perquè pacti amb el PP el que es vol aconseguir políticament.
La força de Catalunya és petita amb relació a l’Estat. L’enfocament de la negociació hauria de ser associar-se (la paraula és excessiva i s’ha de matisar) amb el PSOE per aconseguir el que es vol. Cal recordar les paraules de Jaume Vicens Vives: “Hem pagat els catalans un alt preu per aquest anacronisme polític, orientat, per una banda, a menysprear l’Estat i per l’altra a acusar-lo contínuament amb les nostres crítiques”.
Madison deia “massa sovint, sota el pretext de l’interès públic, no es dubta a sacrificar sense escrúpols la tranquil·litat de la ciutadania a les passions i interessos personals dels polítics”. ¿Cal ara recordar que va ser ell qui va construir la federació dels EUA, fent-la eficaç però preservant els drets dels estats membres?
