El medi ambient després del coronavirus

Escric aquestes ratlles en plena pandèmia per la covid-19, confinat com la meitat d’habitants del món, preocupat per l’evolució de la malaltia, decebut amb un govern de l’Estat miop abans, i que encara segueix posant l’economia per davant de les persones. I emprenyat per la manca de solidaritat d’uns pocs desaprensius que se salten la quarantena, alhora que orgullós d’aquesta espècie humana que és solidària amb el proïsme fins al propi sacrifici.

El futur no està escrit i és imprevisible; si una cosa podem esperar del futur és l’inesperat. Però m’arriscaré a fer algunes consideracions sobre el medi ambient, que podrien ser igualment per a la cultura i altres manifestacions socials de la nostra civilització.

Aquesta pandèmia capgirarà la manera com hem viscut fins ara i marcarà un punt d’inflexió; el futur immediat serà molt diferent pel que fa a les prioritats, personals i col·lectives, i a les polítiques de les administracions. Aprofitem la lectura de llibres que les xarxes ens ofereixen i dels que teníem a casa i havíem deixat en un racó a l’espera de tenir temps per llegir-los. Fem-ho per esbargir-nos, però també perquè ens ajudin a reflexionar: poden desconnectar-nos per unes hores de les misèries quotidianes del confinament, i també ens faran més savis en molts àmbits, en especial els ambientals.

Voldria recomanar un d’aquests llibres: El mosquito (Winegard, 2019). L’autor, un historiador, explica com les malalties que els mosquits transmeten (malària, febre groga i altres) han provocat pandèmies, derrotes en batalles i guerres, caiguda d’imperis i desbarataments de la història. No sé si passarà el mateix amb la covid-19, però preparem-nos per veure una modificació total de la nostra vida i de la del món en general. Vet aquí una pinzellada apressada i parcial sobre com crec que serà aquest futur immediat pel que fa al medi ambient.

Per començar, els aspectes positius. La població confinada està vivint en una economia de recursos i constata, en general, que pot fer-ho sense grans capgiraments ni daltabaixos: podem resistir, subsistir, existir sense moltes de les coses que fèiem i molts dels productes que consumíem fins fa dos dies, i que no passa res (vaja, passa alguna cosa però no és la fi del món per al comú dels mortals). Això també ens fa reflexionar en relació al tren de vida d’abans i al que hem de resignar-nos ara: ens havíem “passat” molt, i funcionàvem per sobre de les necessitats reals, amb consums energètics també excessius.

Ara, si no vols per força, estem fent una vida sostenible, tant econòmicament com social. Molesta que ens vingui imposada per les mesures restrictives de l’estat d’alarma, però amb la boca petita reconeixem que no ho hauríem fet de cap altra manera, excepte les persones molt conscienciades, que ja fa temps que viuen de manera més frugal i saludable.

És clar, amb pocs vehicles circulant a terra, al cel i al mar, amb fàbriques tancades o a mig gas, la contaminació atmosfèrica, fluvial i marina s’ha reduït. Els canals de Venècia tenen aigües transparents com cap dels seus ciutadans i dels turistes no les havíem vistes mai. La cancel·lació d’esdeveniments de masses reduirà la brossa que aquests deixen a les ciutats. Els animals silvestres gaudiran d’una certa pau si se’ls lleva la caça, les trampes i els verins durant unes setmanes, i recuperaran el terreny perdut. Els comensals de les ciutats (rates, coloms, gavines, gats, cotorretes) veuran minvades les seves poblacions per la reducció de l’aliment que, volgudament o no, els oferim. Si els animalistes se’n queixen, recordaré que aquesta fauna ciutadana és transmissora de malalties i/o eliminadora de biodiversitat nostrada, de manera que serà bo que quedin delmats. La restricció de desplaçaments i viatges reduirà les entrades d’espècies al·lòctones.

Els aspectes negatius, és clar, superen de molt els positius. Deixant de banda la catàstrofe sanitària amb milers de morts, les restriccions per fer una vida normal pel que fa a les relacions socials i familiars, l’afegitó d’una nova malaltia a les moltes que ja patim, la situació precària per a moltíssima gent que ja tenia carències econòmiques, sanitàries i socials de tota mena, hi ha, per al medi ambient, altres conseqüències terribles.

Molts recursos econòmics s’hauran de destinar a apaivagar les seqüeles de la pandèmia, per a les persones o per a les empreses, per a les regions i les nacions més castigades. Què restarà per a resoldre els molts dèficits que té, a casa nostra i a tot arreu, el medi ambient? Quan puguem reprendre la vida normal, se’n recordarà algú, de l’emergència climàtica? Es recuperaran els pressupostos, que ja eren minsos, per a protegir el medi ambient, conservar la biodiversitat, lluitar contra la contaminació? De la mateixa manera que ara tot, o gairebé, es sacrifica a la lluita contra la pandèmia, ho sacrificarem tot, o gairebé, a recuperar l’economia?

Ens en sortirem, tard o d’hora, d’aquesta malvestat, molt més pobres econòmicament però més savis pel que fa a resoldre la malaltia, i potser immunitzats per a futurs brots; els entesos diuen que la covid-19 acabarà sent com la grip, que cada any reapareix i deixa milers de morts però la podem superar amb les vacunes. Tant de bo sigui així i puguem reprendre la vida normal; i aquesta comporta els problemes ambientals que he anat desgranant, i potser altres de nous. No ho hem d’oblidar, no hem d’abaixar la guàrdia. El canvi climàtic, la contaminació del medi, l’erosió de la biodiversitat, l’agressió al nostre entorn són també pandèmies ambientals, tant o més greus que aquesta pandèmia sanitària.