Aliança d’impotències (SiU)

Si no fos que la situació general del país -governat per funcionaris colonials, amb les autoritats legítimes imputades, exiliades o empresonades, amenaçat per la catalanofòbia desfermada a Espanya- ens prohibeix de frivolitzar, podríem dir que, només per la caiguda de màscares i les clarificacions ideològiques i morals que ha provocat, el procés independentista ja haurà valgut la pena. El PSOE lliurat en cos i ànima al PP més nacionalintegrista; el diari El País convertit en servil escolanet de Soraya Sáenz de Santamaría; distingits universitaris de passat progressista assentint o fins i tot aplaudint davant l’empresonament de càrrecs polítics democràtics, alguns d’ells excol·legues seus...: aquestes són coses que els catalans de la meva generació no imaginàvem que veuríem mai. I no les hauríem vist si el desafío secesionista no hagués tingut la virtut de despullar tants individus i col·lectius, de deixar-los amb les vergonyes dels seus interessos i les seves fòbies a l’aire.

És en aquesta perspectiva -la dels sorprenents efectes col·laterals que la mobilització unionista està provocant- on cal situar la sensacional notícia política de finals de la setmana passada: l’aliança politicoelectoral entre el PSC i la filla pòstuma de la difunta Unió Democràtica, l’agrupació anomenada Units per Avançar (UpA).

Si qualifico aquell acord de sensacional no és perquè ignori que els dos grups signataris tenen coses en comú; per exemple, el suport inequívoc a l’aplicació de l’article 155 i a les seves conseqüències penitenciàries. Tant els socialistes com l’oficialisme d’UDC havien defensat, no gaires anys enrere, alguna forma de “dret a decidir” i es consideraven paladins de la “tercera via”; però avui els uns i els altres figuren als rengles de l’unionisme d’estricta observança. També és cert que, en els temps àlgids de la pugna politicoinstitucional entre CiU i el PSC, entre pujolisme i maragallisme, alguns sectors d’aquest últim havien somiat dissociar Unió de Convergència, atraure-la i, així, capgirar la correlació de forces parlamentàries a Catalunya.

Tanmateix, tot allò és història antiga, corresponent a un país molt diferent de l’actual. Ara mateix, el pacte PSC-UpA se sosté només sobre el seu antiindependentisme compartit, i en quasi totes les altres qüestions de caràcter doctrinal barreja oli i aigua. ¿Com es pot descriure, si no, el fet que Ramon Espadaler -adversari actiu del matrimoni homosexual- vagi de número3 en una llista encapçalada ni més ni menys que per Miquel Iceta? ¿Quin model d’escola tenen l’un i l’altre?

Per la banda dels antics socialcristians, el pacte perllonga la tradició parasitària del duranisme. Si la UDC de Duran va prosperar al llarg de tres dècades aferrada a les mamelles de la vaca convergent, ¿no podria la vaca socialista donar-li ara a UpA l’aliment que li permeti sortir de la incubadora i adquirir alguna presència institucional? Aquests són el càlcul i la confessió flagrant de la feblesa dels d’Espadaler, que els ha empès a una aposta arriscada i problemàtica; perquè la vaca del PSC està bastant famèlica, i no crec que aquesta SiU (Socialistes i Units, heus aquí un nom possible de l’entesa) els sigui tan rendible com la CiU original.

També pel costat socialista l’acord amb els antics dirigents d’UDC constitueix un reconeixement de feblesa i un exemple de recerca desesperada de suports, ni que siguin marginals. És obvi que el PSC del 2008, pletòric amb 1,7 milions de vots, no hauria establert una aliança programàticament incoherent amb un grup que fa dos anys i sota un altre nom força més conegut (el d’Unió) va aconseguir entre 103.293 i 64.726 sufragis. En canvi, el PSC actual, que en menys d’un decenni ha perdut dos de cada tres votants i, en el darrer escrutini, va recollir amb prou feines 560.000 paperetes, no pot desdenyar cap reforç, encara que sigui el d’unes desenes de milers de vots que puguin fer-li guanyar un o dos escons aquí o allà.

Això en el terreny aritmètic. En els de la imatge i el perfil ideològic, la situació és encara pitjor. Resulta dramàtic que el PSC, posseïdor durant tres dècades d’un patrimoni i d’un electorat catalanistes a prova de les provocacions dels Guerra, Bono i Rodríguez Ibarra de torn, hagi malbaratat aquell patrimoni i hagi foragitat aquells votants, militants i quadres al llarg del darrer quinquenni, i ara busqui en l’abraçada Iceta-Espadaler encomanar-se de l’hipotètic pedigrí catalanista dels responsables de la Unió Democràtica més infidel als seus orígens. Si a això hi afegim un raig de Societat Civil Catalana i unes gotes de fantasmagoria (Portes Obertes del Catalanisme i similars), el còctel resultant és explosiu.

En fi, diguin-me sentimental, però entristia veure dijous passat, a la sala d’actes del Col·legi de l’Advocacia, Joan Manuel Serrat -un esperit sempre lliure i crític- assegut a prop de Josep Antoni Duran Lleida. Del Duran que el 2010-2011 propugnava tractaments mèdics per “curar” l’homosexualitat i denunciava “la creixent influència del lobi gai”. És allò que dèiem abans de l’oli i l’aigua...