He escrit alguna vegada, i m’agrada repetir-ho, que tots els catalanoparlants hem d’estar agraïts al filòleg Joan Veny i Clar, i en podem estar orgullosos, per la importància de la feina que ha fet i fa amb la nostra llengua. Amb les paraules de la nostra llengua, que ell estudia i estima amb profund rigor i amb devoció autèntica. Joan Veny sent i percep la vida a través de les paraules, i en justa correspondència, treballa per fer viable que les paraules visquin. La tasca del lingüista no és només la de l’arqueòleg i la de l’entomòleg, sinó també la de l’ictiòleg, l’ornitòleg o el primatòleg, que s’aventuren a treballar amb animals vius d’espècies en plena evolució. El filòleg i el zoòleg no es troben tan lluny, i si voleu una frase, Joan Veny és la Jane Goodall de la llengua catalana. Estudia els comportaments de les paraules, fixa el record de les oblidades i celebra les que acaben de néixer, preveu i evita la seva desaparició, n’afavoreix l’alimentació i les condicions òptimes per a la reproducció i el creixement, i, a través de la seva matèria d’estudi, regala idees valuoses per al millorament de la convivència humana. I dosis generoses de bon humor i alegria, que sempre són necessàries.
Joan Veny va tenir la coqueteria de titular el seu nou llibre Memòries d’un filòleg norantí, però en realitat, quan el llibre va sortir d’impremta, ell només tenia vuitanta-nou anys. Els noranta els ha fet fa poc, i per celebrar-ho, divendres passat va presentar el volum (que ha publicat Lleonard Muntaner Editor) a Campos, vila natal seva (i del poeta Damià Huguet) i fita universal del Migjorn mallorquí. A l’acte no hi cabia una agulla i Joan Veny, acompanyat de l’editor i del també membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans Cosme Aguiló, hi va desplegar els seus incontestables dots de seducció, fonamentats en el seu coneixement enciclopèdic de la llengua (de la vida de les llengües) i en un somriure que no se li’n va mai de la boca ni dels ulls. El llibre, no cal dir-ho, és un goig de lectura, rematat per un epíleg lluminós a càrrec de l’escriptor Ramon Solsona, en què Veny repassa en a penes cent trenta pàgines (massa curt, és l’únic retret que li faríem) aquests noranta anys no tan sols seus, sinó també de la vida dels Països Catalans i de la seva llengua.
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, obres ineludibles com Els parlars catalans o l’enorme Atles lingüístic del domini català honoren també la Universitat de Barcelona i el ja mencionat IEC, que són les institucions des d’on Veny ha exercit el seu mestratge i ha construït una obra que valida la llengua catalana com una llengua europea de cultura. Com van fer Fabra, o Alcover, o Coromines, o Moll, o Badia i Margarit o Solà. “La llengua [catalana] té una gran vitalitat”, declara Veny a l’entrevista que li fa Clàudia Darder en aquest mateix diari. Una vitalitat semblant a la seva. Esperarem amb ganes la continuació d’aquest llibre a les Memòries d’un filòleg centenari.
