Continuem abocats a les retallades

Francament, convido a la reflexió. No veig que països com Portugal o Grècia siguin tan diferents d'Espanya, ni per piràmide de població ni per desequilibris macroeconòmics. Però, curiosament, durant la crisi del coronavirus a Espanya ens ha anat molt pitjor, i això que tenim un sistema sanitari molt més desenvolupat. A què es deu aquesta gran diferència tant en nombre de contagis com en nombre de defuncions?

¿Van ser les retallades sanitàries? Com van afectar les retallades de l’anterior crisi aquests altres dos països? Portugal i Grècia les van patir més que Espanya, i mentre que a Espanya les retallades en sanitat van ser de l’ordre de l'1,4% anual, a Portugal van rondar el 2% i a Grècia van ser del 8% anual. Què està passant? Doncs, malauradament, el temps de reacció i la gestió que s’ha fet de la crisi sanitària al nostre país no han estat encertats. A Grècia es van tancar la restauració i els equipaments culturals dos dies després del primer decés; a Itàlia es va trigar 18 dies, i a Espanya, tot un mes. Soc conscient que Grècia té menys mobilitat internacional i una quarta part de la població espanyola, però la taxa de mortalitat per milió d’habitants a Espanya és 38 vegades superior a la de Grècia i 5 vegades superior a la de Portugal.

Sigui com sigui, centrem-nos en el pla econòmic. El govern espanyol va anunciar a mitjans de març la mobilització de 200.000 milions d’euros per a ajudes, 100.000 milions dels quals serien en forma de garanties (avals de l'ICO) perquè la banca pogués deixar diners a les empreses.

Com funciona aquest mecanisme dels préstecs ICO? Les empreses i els autònoms poden sol·licitar a una entitat financera una línia ICO per atendre les seves necessitats de liquiditat, l’entitat financera atorga el préstec, a retornar en fins a 5 anys i per un import de fins a 1,5 milions d’euros (depenent del tipus d’empresa pot ser més, i s’han de complir una sèrie de requisits), i aquest préstec està avalat en un 80%, en el cas d’autònoms i pimes (la major part del teixit empresarial del país), per l'estat espanyol.

El risc d’impagats per al sector bancari és del 20%, ja que la resta la cobreix l'Estat. Alhora, el banc també cobra un interès pel préstec, que se situa entre l'1,5% i el 5%. Per tant, si demanem una línia ICO de 100.000 € a una entitat bancària a retornar en un any, el banc rebrà al final de l’operació 105.000 € (si assumim un interès del 5%), i, en cas que el préstec no es pugui retornar, 80.000 € queden coberts per l'Estat.

Però d’on treu els diners el banc per començar a donar crèdits? Aquí és on entra el BCE amb totes les seves polítiques de liquiditat per evitar que la crisi actual es converteixi en una crisi de deute. Els bancs demanen crèdit al Banc Central Europeu al -1%, i per tant el banc guanya un 1% addicional per tot el que demana al Banc Central Europeu si ho destina a préstecs. Aquest 1% és un incentiu per afavorir els préstecs. Els bancs, per la seva banda, s'han de dotar de provisions per possibles impagats i eliminar els dividends per reforçar el seu balanç. Tot i així, no cal preocupar-nos en excés: el balanç del sector bancari ho pot aguantar, ja que està sanejat després de l’anterior crisi i els préstecs ICO són un negoci rendible per a ells.

Aquest fet pot generar controvèrsia, però si es vol augmentar la liquiditat del sistema és necessari que els bancs hi juguin un paper fonamental, ja que si el govern espanyol avala el 80% dels crèdits ICO, significa que per cada 125.000 milions en préstecs, 100.000 són avalats per l'Estat i 25.000 els arrisca el sector bancari, que teòricament aplica a aquests préstecs polítiques de riscos i interessos més beneficiosos per a les empreses i autònoms, ja que no hi arrisca l’import total.

Per a mi la gran pregunta és: d’on traurà els diners l’estat espanyol? Perquè la factura de la crisi del covid-19 serà d’aproximadament 300.000 o 400.000 milions.

Això és així perquè l'Estat afrontarà no només els impagats derivats dels ICO sinó també l’import de totes les ajudes i subsidis, i una baixada important de la recaptació derivada dels impostos, ja que s’han reduït el consum i els beneficis empresarials i s'ha disparat la taxa d’atur, que es preveu que pujarà fins al 20% després de la crisi.

Sempre podrem recórrer al Mecanisme Europeu d’Estabilitat (ESM o Mede) o endeutar-nos fortament fins al 130% del nostre producte interior brut, però tot indica que la mala gestió de la crisi l’acabaran pagant els ciutadans, i per molt que ens hi vulguem resistir els diners s’han de tornar. No quedarà cap altra alternativa que tornar a les pujades impositives i a les congelacions salarials i de pensions, i curiosament és el contrari del que s’hauria de fer en aquest tipus de situacions, ja que totes aquestes mesures encara deprimeixen més el consum.

Per molts titulars que es vulguin donar dient que no es faran retallades, com es pagarà el deute? Com acabarà tot això? Fruit de la mala gestió, acabarem més endeutats que abans, i el que és pitjor, més pobres. Tant de bo el temps no em doni la raó, però la mala gestió té difícil solució. Com que anteriorment he comparat Espanya amb Grècia, un exemple: el Sr. Alexis Tsipras tampoc volia fer cap retallada quan va arribar al govern el 2015, i ja sabem tots com va acabar.