Ecos de la Guerra Freda

Quan era petit, a finals dels 80, em van regalar una bola del món. Em fascinaven els mapes, els països, les ciutats... M’encantava repassar-la. També tenia un puzle que reproduïa una versió infantil i tòpica del mapa de l’Europa del moment. Tant l’un com l’altre, però, aviat van quedar obsolets, abans que pogués aprendre res de debò de la Unió Soviètica, de la República Democràtica d’Alemanya, de Iugoslàvia... Els meus primers records de caràcter històric coincideixen amb la caiguda del Mur de Berlín, l’afusellament de Ceausescu, el cop d’estat contra Gorbatxov... A partir de llavors el món va deixar pas a un esquema bipolar, amb dos lideratges en tensió, a un món cada vegada més complex. És el món que ens ha tocat viure i mirar d’entendre als de la nostra generació. Una generació que comença a recopilar records. Mentrestant, Barack Obama traça sobre el final dels últims vestigis de la Guerra Freda -Cuba, l’Iran...- el llegat que quedarà d’ell quan passi a la condició d’expresident. Sovint entre els qui no hem viscut aquells anys hi ha un cert enyor d’aquell món més fàcil de descodificar, amb grans ideologies per seguir, líders i símbols per admirar i episodis èpics per enlluernar. El comunisme, la construcció de la Unió Europea, Kennedy, el Che, el Maig del 68, la Primavera de Praga, l’arribada de l’home a la Lluna, la Guerra del Vietnam, el moviment hippie... són records del món dels nostres pares encara amb un gran poder d’atracció per als qui no els vam viure. Fa uns mesos, però, van coincidir a les llibreries i a les sales de cinema ecos d’aquell món que ens ofereixen densitat contra nostàlgia.

Trumbo, biopic de l’autor de Johnny va agafar el seu fusell, guionista triomfador i un dels 10 de Hollywood perseguits pel Comitè d’Activitats Antiamericanes en la seva paranoica persecució del comunisme cinematogràfic, ens ofereix una bona mostra d’aquells anys en què els dos blocs van viure un duel que també es va executar amb les botes de John Wayne, i que va portar la democràcia més gran del món als límits de l’autoritarisme. No per menys coneguda, la història és il·lustrativa d’un clima de guerra contra l’adversari ideològic en què tot s’hi valia, i que va dur els Estats Units a finançar tota mena d’iniciatives i plataformes culturals per combatre la influència comunista en els mitjans intel·lectuals. En un gir de la història que només es pot entendre en aquest context tan delimitat, aquestes plataformes de guerra cultural també van girar els ulls cap a l’Espanya franquista.

I si d’una banda els americans legitimaven internacionalment el règim, de l’altra el Congrés per la Llibertat de la Cultura finançava les activitats de l’antifranquisme liberal per evitar qualsevol influència del comunisme en l’oposició, convertit en l’enemic i la bèstia negra del règim. Aquesta és la història de l’alternativa liberal que, com explica Jordi Amat a La primavera de Múnich, va poder traçar l’any 1962 un impossible relat alternatiu a la Transició. Una sortida democràtica al franquisme, una oportunitat mancada, impulsada per liberals, socialistes i democratacristians de l’exili i l’interior -amb una notable presència de catalans i bascos-, però sense comunistes, que van patir el pecat capital de tenir l’ombra de la CIA al darrere.

I si tot això passava en aquest costat del Teló d’Acer, l’obra de la premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévitx, que fa poc va passar per Barcelona, ens ofereix el retrat, o potser més aviat la radiografia, de “l’home roig”, el nou tipus de rus criat al laboratori del marxisme-leninisme soviètic. Homes i dones rojos a qui l’escriptora bielorussa ha escoltat durant anys, i que, com els cors de les òperes de Mussorgski, ofereix una polifonia de veus marcades per un sistema que tenia com a base la negació del valor de la vida humana. “Quant pot valer la vida humana tenint en compte que fa poc morien milions de persones per causes no naturals? Estem plens d’odi i de prejudicis. Tots venim d’allà, del país que va conèixer el gulag, una guerra terrible. La col·lectivització, deskulakització, la deportació de pobles sencers”, escriu Aleksiévitx al pròleg Apunts d’una còmplice.

Els malsons quasi totalitaris en democràcia, les primaveres impossibles, els homes i dones rojos creats per un sistema que negava la humanitat també són records, ecos que ens arriben de la llarga Guerra Freda. Potser més profunds, de més intensitat, més complexos i de més ensenyances que les boles del món i els mapes envellits, els pòsters d’antics ídols, consignes i lemes, discos envellits i la quincalleria soviètica -fins i tot la de la temible RDA- que encara és vista amb simpatia per sectors frívolament assedegats de nostàlgia de la generació que no hem viscut la Guerra Freda.