La desitjada suspensió inconstitucional
El mateix dia del judici contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega, la marquesa de Casa Fuerte, exdiputada del PP i portaveu de Libres e Iguales i de la FAES, Cayetana Álvarez de Toledo, publicava un article al diari El Mundo en què, tot recordant la crònica de les jornades d’octubre del 1934 de Josep Pla a La Veu de Catalunya, detallava en un futur hipotètic un possible pla d’actuació a Catalunya. Inspirada en els fets esdevinguts arran de la proclamació del Sis d’Octubre, l’agitadora unionista plantejava un escenari d’aplicació de l’article 155 de la Constitució: destitució del president Puigdemont i el Govern, atribució del poder al delegat del govern espanyol, dissolució del Parlament, destitució de l’alcaldessa Ada Colau i dissolució de l’Ajuntament, control dels mitjans de comunicació públics i, finalment, arran d’uns fets violents que l’autora imagina probables i de l’actitud no prou dura dels Mossos, la declaració de l’estat d’excepció per assegurar el control total de Catalunya. “Los turistas lo agradecen y la burguesía inicia un proceso de introspección. Hay que reconstruir el catalanismo. Hay que abandonar la frivolidad política y corregir el camino emprendido”, escrivia Álvarez de Toledo sota una caricatura de Pla -que el mestre la perdoni- brandant una Constitució espanyola.
Des de l’inici del procés sobiranista, el Sis d’Octubre, quan arran de l’anul·lació de la llei catalana de contractes de conreu, i en un context de dretanització del règim republicà, Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola -no pas la independència-, ha reaparegut com un fantasma recurrent. Anatema de la irresponsabilitat catalanista, record de conseqüències funestes, són molts els qui fantasiegen amb una resposta anàloga al que va succeir l’any 34, quan Companys i el seu govern van ser detinguts, processats i condemnats, l’alcalde Carles Pi i Sunyer i els seus regidors van ser destituïts, i més d’un centenar d’ajuntaments catalans van ser dissolts, es va declarar l’estat de guerra amb estricta censura de la premsa i repressió contra partits d’esquerres i catalanistes, i es va posar la Generalitat en mans d’un coronel, Francisco Jiménez Arenas.
En aquest sentit, la suspensió de l’autonomia via article 155 va de boca en boca entre els cenacles del poder madrileny, on ja no se n’amaguen. Ho hem vist en l’entrevista que la mateixa marquesa de Casa Fuerte feia al president del Grupo Prisa, Juan Luis Cebrián. A parer d’aquests cenacles, l’aplicació del precepte constitucional seria una repetició d’aquella suspensió de l’autonomia via llei publicada el 3 de gener de 1935, en què s’establia la suspensió de totes les facultats concedides per l’Estatut al Parlament i la conversió de la Generalitat en un òrgan sense capacitat, de manera que passava a assumir les funcions de president de la Generalitat un governador general, un càrrec que ostentarien Manuel Portela Valladares, Joan Pich i Pon, Ignasi Villalonga, Fèlix Escalas Chamení i Joan Moles Ormella, entre d’altres. Amb l’aixecament de l’estat de guerra, d’acord amb la llei, algunes competències van ser retornades a la Generalitat i es va formar un govern no electe amb membres de la Lliga, conservadors i antics radicals. Però ni el Parlament ni l’Estatut van tornar a ser vigents. Precisament va ser el vicepresident del Parlament, el lligaire Antoni Martínez Domingo, qui va plantejar davant el Tribunal de Garanties Constitucionals un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei. El més curiós és que aquest tribunal, predecessor de l’actual Tribunal Constitucional, però encara més polititzat -de fet, estava format per polítics electes, juristes representants dels col·legis d’advocats i les facultats, i representants regionals-, va declarar inconstitucional la llei en la seva sentència del 5 de març del 1936, en entendre que l’Estatut no es podia fraccionar o revocar parcialment sinó que era un tot, per la qual cosa Catalunya va recuperar la plena autonomia amb Lluís Companys de nou a la presidència després de l’amnistia concedida pel govern del Front Popular.
De fet, d’acord amb juristes entesos en la matèria, com l’expresident del Parlament Europeu José María Gil-Robles -fill de qui l’any 1936 era el jefe de la dreta espanyola-, l’article 155, inspirat en l’article 37 de la Constitució alemanya, no planteja la suspensió de l’autonomia a la manera dels somnis més lúbrics, ja que no permet la dissolució d’òrgans legislatius o executius ni la suspensió completa de l’exercici de les competències autonòmiques, ni tampoc empara l’actuació de les forces armades. Es tracta d’un article de coerció excepcional, puntual i específic, fins ara mai utilitzat -l’any 1989 es va enviar el preceptiu requeriment previ al govern canari, però no va ser necessari anar més enllà-, de perillós ús polític, i que obriria la caixa dels trons del sistema constitucional espanyol, però no és pas la clau màgica que faria legal un cop de força de l’Estat. Ara, també és cert que, a diferència del 1936, el Tribunal Constitucional actual ha perdut qualsevol rastre de vergonya jurídica.
