Joan Oliver, un príncep desheretat (1986)

De l’article de Frederic Roda (Barcelona, 1924-2006) a Serra d’Or (IX-1986) sobre el teatre de Joan Oliver (Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986). El 18 de juny va fer 35 anys de la mort d’Oliver, conegut com a poeta pel pseudònim Pere Quart, el seu vessant literari més popular, tot i que va conrear també narrativa, traducció i periodisme, a més de dramatúrgia.

El Sabadell dels anys vint, entre els guanys de la guerra Gran i el crac del 29, podia somiar (gaudia d’excedents econòmics) ser alguna cosa més que una tòpica Manchester catalana: podia ser la vila petita de la ironia, l’enginy, la civilització, d’aquella república mediterrània que era (i es encara?) Catalunya. Quan, pels anys seixanta, Joan Oliver va reaparèixer a la vida civil, a una minsa i clandestina vida civil, quedava molt enrere aquell possible i somiat regne popular del qual el jove despert i d’estil inequívocament aristocràtic era cridat a ser príncep. Després n’hem sabut moltes coses de la primera joventut i la maduresa. De com l’irreverent s’instal·la en una economia i en una patètica cultura de guerra: en una rereguarda “gairebé feliç”. El candor, la ira, no entendre res del que passava, el fràgil caràcter de l’hereu aviciat, tot es resolgué en un do que pocs tenen: el do de l’idioma, el “català del príncep”, contrafigura d’allò que més amunt anomenen “anglès de la reina”. Els meus records van lligats, i ben íntimament, al teatre d’Oliver: un teatre honest, normal, que es el que hauria hagut de permetre guanyar diners i viure honestament a qui, essencialment, era poeta de versos. Com en fórem, de feliços, en aquelles nits sagramentals de l’idioma, les nits d’una sola representació, a cara o creu, sense demà! […] D’Oliver vaig conèixer, per proximitat intensa, tota la seva etapa ADB, des de la creació fins a la desaparició d’aquella Agrupació Dramàtica de Barcelona, entre 1956 i 1963, i les cues, fins al darrer Premi ADB dels seus amics d’aleshores, un premi de paper, l’últim juliol de la seva vida. […] L’any 58 fou el de l’estrena al petit Candilejas de Ball robat, la peça de saló, no gens critica amb el matrimoni, sinó simplement escèptica: la parella es indiferent, la crisi es resol per la mútua compassió. L’exercici de diàleg d’aquesta obra és un bon exemple de l’art major del dramaturg: fer parlar els personatges. Com sempre, Oliver mateix hi era present en Cugat, en la seva persecució del funcionari, de l’advocat. I la seva tendresa i la seva humilitat davant els personatges femenins..., i les dones, a la vida. […] De tot plegat queda el gruix notable de les seves traduccions: amb elles el nostre teatre té unes peces essencials de repertori i el seu propi accés al teatre medieval, al·lèrgic a qualsevol nacionalisme reductor. La seva obra dramàtica original mostra una capacitat idiomàtica singular, però aquesta competència no troba la realització amb l’altre aspecte de la professionalitat: la capacitat temperamental de la dedicació. Si l’èxit és l’ingredient essencial del teatre, la irrepresentabilitat social de l’èxit va estroncar el que hauria pogut ser una carrera de dramaturg. […] Oliver hauria pogut fer seus els mots de Pavese: la literatura és la defensa contra totes les ofenses […]