Joan Margarit: Una tristesa consoladora

Per bé o per mal ja ha tancat caixa. I parla amb la serenitat, una mica fúnebre, de l'hora del balanç. Alguns hi veuen superioritat moral, però en aquesta veu greu i cansada hi ha alguna cosa semblant a la saviesa que et fa escoltar-la en recollit silenci.

Repeteix tòpics moralistes que el progrés material ha fet subversius. Mentre Barcelona és presa pels turistes de barret mexicà, diu que l'únic ferri que porta a llocs d'interès és la fèrria disciplina. I és tan aixafaguitarres que entén la joventut com l'etapa que prepara per ser vell.

Ven la poesia com un joc interactiu que en lloc d'alienar humanitza, perquè t'ordena per dintre. Veu en el poema una partitura que el lector interpreta fent-se servir d'instrument que com més toca més afina. Ell, per raons biogràfiques, la sap fer en català i castellà i fa bé d'aprofitar-ho.

El poeta, per Margarit, fa la cosa més oposada a l'entreteniment que ens assetja des de tota mena de pantalles. És algú que entrena a patir, a gestionar la tristesa, perquè no ens guanyi la por que porta a l'enveja i la crueltat. Per no deixar de ser, i ser cada cop més, plenament humans.

Però aquesta sofisticada teràpia del consol respira claredats dels bar ris alts i no deixa de ser un luxe per a una gran majoria, que, abans, necessita justícia. La cultura, tal com ell l'entén, potser només la fa possible un cert nivell de benestar.