Joan Margarit: rigor, passió i autoexigència
La mort de Joan Margarit, a més d’una gran pèrdua per a la nostra literatura, m’és un cop interior molt trist, i les primeres paraules que em surten del cor són de gratitud per la seva generositat. Tenia un amistós sentit de l’humor i, a pesar de tots els seus molts premis, mai no el vaig veure arrogant, prepotent, cregut o pagat de si mateix. Era prou intel·ligent i lúcid per relativitzar tota mena de reconeixements, però, açò sí, a l’hora de parlar de poesia era d’un rigor, una passió i una autoexigència absoluts.
Crec que el millor homenatge que se li pot fer és rellegir-lo. Per a ell, la poesia és un dels utensilis que ens protegeixen de la intempèrie moral i, fidel al seu ideari d’intensitat i concisió, no és un ofici, sinó una manera d’estar en el món, “una eina de gestió del dolor i la felicitat”. De la seva exactitud prové aquest poder de consolació que introdueix un major ordre interior en la solitud de les persones, i “cal saber utilitzar la soledat com una manera de fer front al dolor i a l’infortuni, a la crueltat amb què aquest país ha imposat sempre l’oblit”.
El poema, considerava ell, sempre està envoltat de precipicis i cal depurar-lo de paraules innecessàries, supèrflues, perquè no hi ha res innocu i el món està ple d’enganys i paranys.
L’objectiu profund de la poesia és la veritat, i dels grans mestres xinesos va aprendre l’essencialitat i la fogonada.
En Joan, que va declarar en diverses entrevistes que cada poema assenyala un fet en la seva vida, volia deixar constància del que havia sentit en un moment donat per intentar conservar-lo contra el desgast del temps i que, en llegir-lo, sentim que també és nostre i ens recrea un episodi interior.
La seva poètica cercava la claredat perquè, segons ell, els poetes hermètics tenen por, i en Joan treballava, construïa cada poema amb una solidesa a prova de segles i el polia i l’alliberava d’additaments trivials a fi de fer-lo intel·ligible. Un poema que no s’entén no és un bon poema, asseverava.
Rotund en les seves manifestacions, ha deixat dit que la bona poesia ens millora però el mal poema embruta el món. La poesia, va comentar, és una de les defenses més elementals contra l’angoixa pel caràcter efímer de la nostra vida.
De Maragall va aprendre que “un bon poema és sempre compassiu”, i ell desitjava que els seus fossin una sala que emparés algú.
(Crec que ho has aconseguit, Joan. Els teus poemes ho són i han emparat i serviran d’empara a molts lectors.)
El mestre Margarit no creia en la mitificació de l’originalitat i tenia clar que l’art no està per sobre de la vida, ja que tot ho traiem d’ella. La resta, matisava, és un idealisme estúpid perquè en aquest desemparament el que volem és sentir-nos una mica reconfortats, i en els seus versos, depurats fins a la medul·la, desplegava tota la seva intel·ligència sentimental amb honesta sobrietat, precisió i elaborada perfecció formal.
En el poema Cançó adversa, confessava: “He estat un home pràctic. / Brusc, fidel, solitari. Agraït”.
I un gran poeta, Joan. Una gran persona.