Trump, Boris Johnson, Bolsonaro

Enginyer i exministreDonald Trump, Boris Johnson i Jair Bolsonaro són tres persones amb un lideratge recent als seus països, que han accedit al poder a través de processos electorals democràtics. Tant les persones com aquests processos tenen aspectes molt similars que cal analitzar, juntament amb les circumstàncies del seu èxit i els dubtes de futur que creen.

1. Similituds personals. Amb algunes diferències, tots tres han arribat a la política, o almenys a la primera línia, de forma relativament recent, provinents d'altres àmbits: un financer i empresari, un periodista i polític bastant controvertit, i un militar retirat. Tots tres tenen un perfil ideològic dretà o ultradretà, un caràcter dur i radical, i unes tesis contundents que volen simplificar la realitat. Aparentment són persones mancades de la prudència i l'equanimitat que cal demanar a un governant que ha de prendre decisions per tot un poble. Tenen gran facilitat per descobrir i identificar “enemics” o “culpables” (emigrants, comunistes o dirigents de la UE), i una facilitat enorme per prometre, de manera emocional, recuperar la plena “grandesa” del seu país.

2. Similituds del procés. Els processos polítics i electorals que en el seu moment els han portat al poder tenen paral·lelismes: una certa sorpresa de l'opinió pública per la seva irrupció, a causa del caràcter “antisistema” que se’ls atribuïa; unes previsions equivocades que no aconseguirien el seu objectiu perquè no passarien de les “primàries” o de la “primera volta”, fet que va portar a una menysvaloració de la seva presència; una utilització intel·ligent i molt intensa de les possibilitats que permeten les xarxes socials, tant en el sentit positiu de participació com en el negatiu de la facilitat de manipulació i deformació de la realitat amb falses veritats, buscant fins i tot aliats externs i eludint tota responsabilitat sobre aquests fets.

3. Estratègia ideològica i votacions. Tractant-se de personatges molt dretans amb posicions neoliberals i amb un suport molt feble en àmplies capes socials, han aconseguit les majories absolutes gràcies a tres estratègies ideològiques. La primera, desprestigiar (moltes vegades amb raó) el sistema establert en el seu conjunt i aconseguir que la voluntat de rebuig passi per sobre de les opcions esquerra-dreta. La segona, defensar que les misèries patides per les classes pobres no són tant culpa de l’elit econòmica del seu país com d’enemics exteriors (no són culpa de la City o Wall Street, sinó dels polonesos, els mexicans o Brussel·les). I la tercera, assegurar que recuperant la sobirania i posant per davant els propis interessos “aniríem molt millor”.

4. Procediment de votació. He explicat sovint els perills dels sistemes de votació que obliguen a escollir entre només dues alternatives contraposades i enfrontades. En política les coses no són blanc o negre. Obligar a una tria d’aquest tipus és deixar fora de joc una part molt important dels possibles votants, que acabaran no sentint-se implicats en la decisió o fent més un vot en contra que un vot a favor. Això val per a segons quins referèndums i per a les segones voltes d'algunes eleccions governamentals. I és important perquè, a banda de donar una lectura equivocada de la realitat política, provoca divisions entre partidaris i contraris, que poden arribar a crear fractures socials perilloses. Els tres casos de què parlo em confirmen el que penso, i d’una forma menys dramàtica però real també veig aquest perill a casa nostra.

5. Consideracions per al futur. A nivell intern de cada país, aquestes polítiques ultradretanes, que posen la seguretat i la repressió per davant de la justícia social, esdevindran una decepció per a aquells que, amb bona fe, han posat en mans d’aquests líders la solució dels seus problemes. El desengany pot tenir repercussions doloroses per a molta gent.

A nivell global, el proteccionisme econòmic i els enfrontaments polítics poden configurar un nou període de tensió internacional. La disminució del comerç internacional és una mala notícia per a gairebé tots els països; la denúncia de tractats internacionals de cooperació per resoldre problemes globals, també, i l’augment d’alguns pressupostos de defensa, encara més.

Crec que hi ha dues grans lliçons que en podem aprendre. a) L’actuació dels partits progressistes durant el que va de segle no ha estat encertada: han caigut en la trampa neoliberal i han provocat que àmplies capes socials hagin deixat de sentir-se representats i protegits per ells. Només una recuperació valenta del que va ser la seva actuació en la segona part del segle passat pot permetre fer front al que està passant. b) Hem de conservar la democràcia i la participació ciutadana, però hem de prendre mesures per corregir dos aspectes: la impunitat en la manipulació de la informació a base de mentides, calúmnies, relats emocionals i falses promeses que destrueixen la qualitat del vot; i la tendència a demanar el vot amb propostes simplistes que redueixen la varietat d’opcions, buscant la possibilitat de solucions negociades.