El talent del sector TIC català
He tingut ocasió de llegir el 'Baròmetre del sector tecnològic a Catalunya 2019', i de comentar-lo amb algunes de les persones que l’han promogut i elaborat. És interessant en molts aspectes, perquè detalla el comportament del nostre sector TIC, mostra bastants elements satisfactoris de la seva evolució recent, recull també les opinions de molts dels que hi estan implicats i sobretot examina quines són les mancances i els reptes de futur.
Tres idees m’han quedat clares com a resum del que hi he trobat: que la digitalització del conjunt de les empreses catalanes s’està fent a un ritme acceptable però inferior al d’altres països del nostre entorn; que el creixement de l’activitat del sector TIC és important però comença a donar alguns senyals preocupants i no és segur que pugui continuar a la velocitat adient, i que el principal obstacle per a aquest desenvolupament és la insuficiència d’oferta de talent local en relació a la demanda existent i prevista. És sobre aquest darrer punt que voldria fer alguns comentaris, ja que es diu amb claredat que “el talent i la manca de professionals és el principal fre al futur del sector”.
1. Tecnologia i capital humà. El primer que hem d’aconseguir és desfer la idea equivocada que la tecnologia és una cosa freda, material i inhumana, és a dir màquines, ordinadors o robots. La tecnologia és aprendre a aplicar els coneixements que anem adquirint per millorar el benestar i la justícia per a tots. És aprendre a inventar, a construir i a fer funcionar les noves eines de les quals podem disposar gràcies al progrés de la ciència. També és aconseguir fer més fàcilment o de forma més eficient coses que ja fem, i fer coses útils que abans no podíem fer. Per tant, una societat tecnològica no és una societat més freda sinó una societat més intel·ligent, és a dir una societat amb un capital humà molt superior i que el sap utilitzar per al benestar de tots. És evident que això no sempre és així i que es pot desviar cap al benefici d’uns pocs, però això no és culpa de la tecnologia sinó de la política, fins i tot en el cas de les polítiques democràtiques.
2. Demanda i oferta de treball. El progrés social depèn en bona mesura del progrés econòmic. No del creixement, perquè el progrés té altres dimensions que no queden reflectides en el PIB. En tot cas, el progrés econòmic, que és necessari, està molt condicionat per una sèrie de factors: disponibilitat de capital físic, infraestructures públiques, productivitat, institucions eficients, polítiques públiques i, cada vegada més, disponibilitat de capital humà. És molt preocupant constatar que el creixement d’un sector com les TIC, que pot aportar molt al benestar futur de la societat, està frenat per la insuficiència de capital humà necessari per imaginar i desenvolupar noves iniciatives. El 'Baròmetre' reflecteix que la demanda de professionals TIC durant l’any 2018 va augmentar a Barcelona un 40 %, mentre que l'oferta local només ho va fer un 8%. Això implica una externalització de les oportunitats de treball, cosa que no és un drama però és una llàstima i una ocasió perduda. Quan no hi ha prou oferta interna, si no hi ha importació de talent, el creixement potencial es redueix... I això està passant.
3. Problemes d'orientació i de gènere. Segurament per les raons que deia en el primer punt, però també per altres, hi ha una insuficiència de formació i una orientació vocacional inadequada cap a l'adquisició de competències en l’àrea de les TIC i, més en general, dels àmbits matemàtic, científic i tecnològic, tant a nivell superior com a nivell mitjà. La insuficiència en la formació es fa evident analitzant l'oferta que existeix al mercat educatiu d’aquest tipus d’ensenyaments, que no creix ni millora al ritme suficient. Els problemes d'orientació vocacional venen d'una mala orientació en les etapes inicials dels processos educatius, i per una inèrcia en la previsió del futur econòmic de les nostres societats.
El desequilibri entre oferta i demanda de treball respon també a un problema específic que fa referència a la visió equivocada que sovint es té des del món femení d'aquests tipus de coneixements i de feines. El nombre de llocs de treball del sector TIC a Catalunya ocupats per dones no arriba al 8%. La presència femenina en les àrees TIC és clarament insuficient i difícil d’explicar, sobretot en els nivells directius. Aquesta manca d’orientació, d'oferta i de visibilitat de la realitat fa que encara es consideri un sector masculí, quan la qualitat de les competències necessàries i la naturalesa del treball a realitzar són tan adequats a un gènere com a l’altre.
En resum, cal orientar millor l’interès per aquest tipus de tasques des de l’educació bàsica, ampliar les capacitats de formació i eliminar els prejudicis i comportaments que en desvien l'orientació vocacional, sobretot pel que fa la meitat femenina de la població.
