La sostenibilitat del model
Enginyer i exministreEn parlar de sostenibilitat, sovint es pensa en emissions de CO2, o en canvi climàtic. El gran problema que tenim és la insostenibilitat, però entesa en un sentit molt més ampli, no considerant només els aspectes ecològics sinó molts altres. Sostenibilitat és per a mi la probabilitat que una societat pugui continuar funcionant durant els propers anys amb el mateix model. No tinc cap recança a afirmar que les societats en les quals vivim (penso sobretot en les europees) tenen problemes molt grans de sostenibilitat. En descric alguns de manera molt simple.
1. Sostenibilitat mediambiental. El creixement del nombre de persones que estan accedint, amb tot el dret, a nous nivells de consum que fa uns quants anys només teníem uns 700 o 800 milions de ciutadans està provocant escassetat de recursos naturals i acumulació de residus, amb les conseqüències que coneixem. Això posa en qüestió la continuïtat d’un model de benestar basat en el fet que tots podem disposar massivament de productes fabricats amb recursos naturals i amb energia, obtinguda al seu torn per la combustió de productes carbònics. El model 'industrial' actual explotaria amb una població de 3 o 4 milers de milions, i per tant s’ha de repensar.
2. Sostenibilitat econòmica. La deriva financera de l’economia i el fort creixement de la seva dimensió especulativa han suposat una reducció del valor real que crea l’activitat econòmica, i s’han produït uns desequilibris (bombolles per valors ficticis dels actius, recurs exagerat a l’endeutament, finançament futur de l’estat del benestar...) que obliguen a no descartar que es repeteixin crisis com la de fa una dècada, amb les desastroses conseqüències de tipus social que ha portat. El poder del sector financer globalitzat i desregulat ha passat cada cop més per sobre dels poders polítics democràtics.
3. Sostenibilitat social. Les darreres dècades han vist com el progrés econòmic i l’augment de la riquesa han anat acompanyats de forts augments de les desigualtats de rendes i d’oportunitats en molts països, tant desenvolupats com emergents, sense que els possibles mecanismes fiscals de redistribució les hagin compensat. La transparència que ens ha portat la connectivitat digital ha estès a tot arreu la consciència d’aquesta realitat sense perspectives de correcció, cosa que ha provocat frustració i indignació, i ha posat en qüestió la pau social.
4. Sostenibilitat informativa. La digitalització i la fantàstica explosió de les eines per crear, emmagatzemar i distribuir informació han tingut un vessant preocupant, ja que s’han reduït els estàndards de la qualitat informativa, i la informació manipulada s’ha utilitzat inadequadament per a finalitats comercials o polítiques. Això ha arribat a posar en qüestió alguns dels actuals mecanismes democràtics de participació ciutadana i, a més, ha generat actituds lògiques de demanda de protecció de la privacitat.
5. Sostenibilitat política. Cadascun d’aquests elements ha tingut repercussions en les vides personals. En afegir-s’hi, a sobre, l’evidència de comportaments equivocats en el món polític –incompliment de compromisos, promeses utòpiques, corrupció, excés d’escenificació, priorització d’objectius partidistes– s’ha anat erosionant la confiança dels ciutadans. Això ha introduït massa biaixos emotius en la participació política, fet que fa difícil negociar racionalment la solució dels problemes. Els debats sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, la sortida d'Itàlia de l’euro o la construcció d'una República a Catalunya en són alguns exemples propers i recents, no resolts.
6. Perspectives. En aquests moments, a Europa, és lícit expressar una moderada complaença pel funcionament del model socioeconòmic i polític durant bona part de la segona meitat del segle passat. Però més important que això és reconèixer que el model és insostenible en molts aspectes, ja que les circumstàncies d’entorn han canviat acceleradament i de forma radical, cosa que ens ha posat al davant del repte de modificar-lo.
Hi ha quatre actituds polítiques aplicables: retrocés (voler tornar a models anteriors, pensant ingènuament que són recuperables, i creient que funcionarien en el nou context); immobilisme (pensar que no cal exagerar la importància dels canvis i que les coses s’aniran resolent encara que molta gent ho passi malament); reformisme (entendre que segueixen sent vàlids els objectius personals i col·lectius que van permetre el pacte que era a l’origen de l‘anterior model però que les eines i els mecanismes per assolir-los han de ser notablement modificats per adaptar-los a les noves circumstàncies), i rupturisme (posar en qüestió no només el model sinó també les bases socioculturals que el van inspirar, i canviar-lo radicalment encara que sigui a través d’un procés revolucionari).
Us serà fàcil associar persones o grups amb cada una d’aquestes actituds, tant aquí com a Europa. Jo m’apunto a la tercera, però veig amb preocupació que els qui haurien de fer-ho estan perdent el tren de les reformes...