Política quàntica
Segurament el títol sorprendrà més d’un, ja que és un xic rebuscat, però espero que serveixi per fer entendre i ajudar a recordar el que vull explicar. Comparteixo amb molta gent una preocupació, i a vegades una certa indignació, respecte de fets que estem veient tant aquí com arreu: propostes i estratègies polítiques poc comprensibles, processos electorals innecessaris i complexos, governs exageradament inestables i, sobretot, negociacions entre partits o entre governs en què es fa molt difícil entendre les actituds d’uns i d’altres.
S’ha fet corrent diagnosticar incompetència als polítics, o priorització d'interessos personals o partidistes. Segur que hi ha una mica, o bastant, de tot això; però em costa molt acceptar que siguin les úniques raons i, per tant, intento cercar-ne altres de caràcter més estructural. Casualment he hagut d’anar tres dies al CCCB, i una visita a l’exposició 'Quàntica' em va suggerir una analogia que pot explicar una petita part de l’actual confusió política.
1. La realitat en el món quàntic. Molts dels conceptes bàsics de la física clàssica no són aplicables a l'espai subatòmic (certesa, atzar, causalitat, superposició, probabilitat...), i han de ser revisats. No entraré pas en això, per incompetència personal, però vull agafar dos principis que em semblen traslladables a la vida política: la impossibilitat de conèixer amb certesa la realitat i la dificultat d’establir relacions de causalitat fixes.
Per conèixer la realitat cal observar-la. Però això suposa mesurar-la i, per tant, el que arribem a conèixer no és la realitat sinó la realitat modificada per la nostra intervenció. En alguns casos ens és difícil assegurar el què i encara més el perquè. Això no importa en el nostre món físic, ja que si tinc darrere meu una muntanya i em giro per observar-la, la veig tal com era i és: la meva mirada no té capacitat per canviar-la. Però si il·lumino una partícula subatòmica per observar-la, el que coneixeré és el resultat de la col·lisió entre la partícula i un fotó i no la seva realitat. El fotó té capacitat de transformar la trajectòria de la partícula... i canviar la seva realitat. En la política podem a vegades tenir escenaris més similars al de la partícula que al de la muntanya.
2. Realitat sociopolítica i mesures. Per a una bona acció política són imprescindibles tres elements: conèixer la situació real, conèixer les necessitats i les opinions dels ciutadans i tenir capacitat per analitzar l’efectivitat i els riscos de les possibles mesures a aplicar. Anàlogament al món quàntic, ens trobem amb un problema de certesa en el coneixement de la realitat i amb una dificultat de fer suposicions vàlides de causalitat en l’aplicació de mesures. Tot té a veure amb el paper que juguen les dades en la presa de decisions, amb la forma d’adquirir les dades i amb la gestió adequada o esbiaixada de la informació. Plantejo tres situacions que hem vist repetidament en els darrers temps tant a Washington, com a Londres, Brussel·les, Roma, Madrid o Barcelona.
3. Enquestes, propaganda, negociació. Tinc la impressió que ha disminuït molt la validesa de les enquestes o els estudis d'opinió i, per tant, són menys útils per conèixer la realitat. Sembla que ha baixat la voluntat de participació; que ha augmentat la proporció dels que responen de forma ambigua o clarament inservible; que les opinions són més variables en el temps i, per tant, ha augmentat la influència del moment en què es pregunta, ja que la resposta està molt condicionada per esdeveniments recents o per soroll mediàtic i a les xarxes. Això dificulta la confecció dels resultats i fins i tot pot permetre algun tipus de conclusió esbiaixada. Un dubte “quàntic” seria: ¿canvia l'opinió d’una persona pel fet d’haver estat preguntada i, per tant, la resposta no reflecteix el que pensava abans?
En els períodes de propaganda electoral s’observen dos fenòmens preocupants. La deriva cap a escenaris de blanc o negre, conseqüència de l’intent de simplificació de problemes complexos, que porta a eliminar posicions moderades, i a crear blocs antagònics. I un augment de la crida a motivacions emocionals que permeten i justifiquen discursos abrandats mancats de rigor, tant en la valoració de les propostes com en els riscos de les estratègies. Dubte “quàntic”: ¿es vol evitar haver d'entrar a discutir relacions de causalitat entre mesures proposades i resultats promesos?
Les dificultats per construir institucions estables a partir de resultats electorals han convertit les negociacions en un espectacle depriment. Deixo de banda la possible incompetència o els interessos, però voldria expressar un nou dubte “quàntic”: ¿les actituds dels participants en una negociació són diferents quan la negociació té lloc en un espai discret o quan és en l’espai obert dels mitjans de comunicació i sobretot en les xarxes socials? ¿L’augment de transparència i de participació directa via entrevistes, tuits, missatges o 'whatsapps' pot influir en el comportament dels negociadors, dificultant la voluntat de cedir per evitar segons quin tipus de crítiques?
Deixant de banda l’acudit del títol, crec que necessitem una reflexió sobre si la desregulació amb què hem acollit l’explosió de la informació no és un perill per a la nostra democràcia.
