Política i màsters

i Joan Majó
20/09/2018
3 min

Enginyer i exministreLa vergonyosa agitació política i mediàtica d’aquests dies al voltant de les irregularitats en els continguts dels CV d’alguns polítics em porta a fer algunes consideracions sobre el tema. No vull entrar ni en el debat ni en el soroll. He fet servir l’adjectiu 'vergonyós'; amb això ja queda prou clara la meva tristesa respecte al que ha passat, al que s’ha dit que ha passat i al suc polític que se’n està traient.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

1. Màsters i doctorats. L’existència i la importància d’aquest tipus de titulacions de postgrau neix i creix com a conseqüència de les recents reformes de l’ensenyament universitari, que van establir dues etapes, escurçant la durada de les llicenciatures i complementant-les amb cursos postgrau de més profunditat i més especialitzats. L’organització d’aquesta segona etapa ha permès una forta intervenció de més institucions universitàries de caràcter privat, espanyoles o estrangeres, i uns preus de matrícules molt elevats. L’important esforç econòmic que suposen aquests cursos per a l’estudiant, i també una mica el prestigi del nom anglès 'master', ha contribuït a donar una imatge elitista, i una magnificació excessiva, de la seva importància a l’hora de fer valoracions en les seleccions per a un lloc de treball. He sentit a dir: “Si no tens un màster no ets ningú...” Crec que els nivells formatius de les persones són molt importants, però segurament s’estan exagerant en relació a altres característiques personals.

2. Coneixements, caràcter, i experiència. Per tal de desenvolupar adequadament una activitat, tan si és de l’àmbit privat com del sector públic, es necessiten homes i dones amb una formació en què es combinin aquestes tres dimensions. És per això que crec que s’han de valorar amb prudència les titulacions universitàries, ja que estic convençut que en la majoria dels casos l’experiència i el caràcter personal ajuden més que els coneixements teòrics. El caràcter és una cosa que ja s’ha consolidat en altres àmbits abans dels 25 anys, i l’experiència vital dona molts més coneixements i habilitats que l’estudi de ciències o d’humanitats... Sempre he pensat que dels coneixements que vaig aprendre en la meva etapa universitària, una part importantíssima no m’ha sigut gaire útils i els he oblidat, però que, en canvi, l’estructura mental i personal que es va anar construint durant aquells anys m’ha servit molt. Igualment no amago que vaig aprendre. tant o més que a les aules, treballant en empreses i en organitzacions cíviques o socials durant la carrera, i sobretot en els dos períodes de pràctiques en empreses d’automatismes a Levalois (París) i al Bronx (Nova York).

3. Servei públic i perfils personals. S’oblida massa sovint que la política, més que una professió, és abans que res un servei a la col·lectivitat, i que la seva finalitat principal és preocupar-se dels problemes dels ciutadans, analitzar-los, diagnosticar-los, proposar solucions i gestionar-les. Per això els ciutadans, per una banda, escullen unes persones que els representin a l’hora de diagnosticar i discutir solucions, i, per una altra, se seleccionen persones que puguin gestionar amb eficiència i rectitud les institucions que han de resoldre els problemes.

Els coneixements teòrics i la ideologia són claus a l’hora de proposar polítiques, però el sentit comú, la iniciativa i la capacitat de gestió són elements fonamentals quan s’han de gestionar les organitzacions. Per això m’agrada separar la política ideològica (Parlaments) de la política de gestió (ajuntaments, ministeris, governs, organitzacions i empreses públiques...).

A l’hora de triar persones, una de les coses que menys em miraria és la llista de màsters del seu CV. En canvi, em preocuparia de la seva honestedat, la seva capacitat d’escoltar, de dirigir, de comprendre la complexitat, de negociar i de treballar en comú amb altres persones. Tot això no figura en cap certificat oficial, sinó que es demostra aportant una trajectòria professional.

4. Comentari final. Crec que ens equivoquem quan parlem de la política com d'una professió, amb voluntat d’oposar-la a l’activitat professional privada. Crec que normalment un perfil polític hauria de ser el d'un bon professional que dedica una part de la seva vida, no necessàriament tota, a gestionar els interessos públics amb voluntat de servei a la comunitat, i que entén que aquesta finalitat li imposa més exigències de receptivitat, de transparència i de rendició de comptes i, d'altra banda, li marca unes limitacions en la seva activitat no pública per evitar sospites de conflictes d’interessos.

L’actuació en política activa, especialment si és política de gestió, demana evidentment una bona formació intel·lectual però, encara més, demana haver passat per una suficient experiència prèvia de la realitat del món econòmic i social. Em fa por que, a vegades, aquesta segona exigència no es té prou en compte. Menys màsters, i més experiència del món...

stats