Gestionar la incertesa
Fa dies que llegim i escoltem un gran nombre de reflexions, que sovint es converteixen en agres debats, al voltant de fets que ens han passat, ens estan passant i ens continuaran passant durant els propers mesos. Molts d’aquests debats s’han centrat en la capacitat de les diferents administracions públiques de preveure i gestionar bé la situació, i en l’evidència dels errors produïts en aquesta gestió. Acceptant que no puc pas ser gaire original, vull aportar-hi algunes idees de caràcter molt general des d’una perspectiva que intenta ser independent. Centro en quatre paraules el que vull dir: incertesa, invisibilitat, prioritats i irresponsabilitat.
1. Incertesa. Penso que en tots els aspectes de la vida, encara que pugui ser més dolorós, és molt més fàcil gestionar una mala perspectiva que no pas una perspectiva incerta. Saber què passa, per què passa i què està previst que passi és bàsic per decidir com gestionar-ho. Si no és coneixen aquestes tres coses i, sobretot, la segona (el perquè), les decisions obeeixen a intuïcions, prejudicis o altres tipus d’interessos, i això augmenta molt la possibilitat d’errors.
Tots els que prenen decisions que afecten moltes altres persones han de ser rigorosos i transparents, han d’evitar donar la imatge de saber el que en realitat no saben, han d’admetre que les prenen des d'una forta incertesa, i que per això poden estar subjectes a errors i a revisions. Buscar l'opinió d’experts en cada un dels temes, és a dir, de persones que puguin aportar elements relatius al perquè, és molt convenient, per no dir imprescindible. Però també en aquests casos hi ha criteris o opinions diferents i la incertesa no es redueix tant com voldríem. Crec que aquests darrers mesos hem viscut moltes situacions d’aquest tipus, derivades lògicament de l’insuficient coneixement científic i pràctic de fets o problemes nous. No critico la gestió dels uns o els altres, però sí la imatge d’excessiva seguretat que sovint s’ha volgut donar, i que després ha decebut i generat desconfiança.
2. Invisibilitat. Veiem ara mesures que, per evitar una excessiva imposició de normes sobre les conductes personals, estan basades cada cop més en les recomanacions, i per tant lligades a la responsabilitat personal. Ho entenc quan les conseqüències de la conducta són en la pròpia persona; però no oblidem que les conductes individuals repercuteixen en la salut dels altres i, quan és així, aquesta responsabilitat recau també en els governs, i les mesures s’han d’exigir amb més força del que s’està fent ara.
Part de la incertesa ve del fet que estem davant una situació no corrent: la freqüent invisibilitat de la malaltia per manca de símptomes. Per tant, no solament no sabem per què passa, sinó que ignorem què està passant. Això fa que la responsabilitat sigui una demanda més difícil de complir, ja que es crea una falsa sensació de seguretat que resulta molt perillosa. Raó de més per augmentar l’exigència des del poder polític...
3. Prioritats. Independentment del paper dels experts, les decisions les prenen, i les han de prendre, els polítics, sense possibilitat de descarregar-se la responsabilitat. I, en molts casos, les decisions han de triar entre objectius i mesures contradictòries. En aquest cas, és imprescindible analitzar a fons quins són els col·lectius socials més perjudicats en cada una de les alternatives i evitar que la mesura decidida no contribueixi a augmentar la desigualtat o la injustícia social; i, en el cas que sembli imprescindible, posar en marxa de forma simultània mesures compensatòries adreçades als que corren més risc en cada cas. En aquest tema és molt menys acceptable al·legar incertesa.
4. Irresponsabilitat. Al marge de tot el que acabo de dir, el que més ens ha de preocupar és l’espectacle de veure com la principal finalitat de moltes intervencions públiques és la crítica a les actuacions d’altres amb la voluntat de desprestigiar els que les han pres. Per les raons que he explicat, és molt probable que haver de gestionar la incertesa faci molt més fàcil cometre errors, però la simple reacció acusadora o l’actitud del “jo ho hauria fet millor” acabarà provocant el descrèdit de tots, ja que tots estan exposats a cometre errors, i ja hem vist com tots en cometen.
La incertesa obliga a fer proves i augmenta molt la probabilitat de l’error. Segur que hi ha un cert nivell d’incompetència en moltes parts, però si hi hagués menys actituds de desqualificació global i més voluntat de col·laboració, s’evitaria un fort creixement de la desafecció ciutadana respecte als polítics en general. Ja sé que hi ha en tot això molts càlculs electorals, i això és el que em sembla més irresponsable. La manca de programes consensuats i d’actuacions conjuntes, així com l’excés de retrets mutus, és la llavor d’un desprestigi general, ja que hi ha una inclinació subconscient en les persones a escoltar i assimilar només les crítiques fetes a aquells amb qui no es coincideix.
Hem començat amb una crisi sanitària sobrevinguda i vam acceptar una crisi econòmica provocada; el que estem veient ara és l’anunci d’una crisi política generalitzada. És el contrari del que necessitem per fer front a les altres dues.
