No estem fent tot el que caldria fer

No em sorprenc, però em preocupo, quan veig créixer aquests darrers temps, en les persones amb què tracto, un sentiment de pèrdua de confiança en moltes decisions o actuacions de molts governs. No em sorprèn, perquè a mi també, més d’un cop, em costa comprendre algunes d’aquestes decisions i em pregunto quines són les raons que les han motivat. Em preocupo, perquè penso que s’està produint una menysvaloració de l’actuació política que, sens dubte, és un perill per a la salut del sistema democràtic. Si la gent va reduint la seva voluntat de participació en la vida política, o va passant, al fer-ho, de les reflexions racionals als impulsos emocionals, podem trobar-nos en una situació en què la convivència es vagi transformant en confrontació, i es debiliti el sistema democràtic. Veig que està passant arreu, i voldria analitzar per què passa.

1. Decisions difícils i actuacions delicades. No vull pas amagar que comprenc que és bastant difícil gestionar políticament la situació actual, perquè hi coincideixen un conjunt de reptes de naturalesa econòmica, tecnològica, ecològica, energètica, sanitària i geopolítica que sovint demanen decisions contradictòries i que exigeixen equilibris complicats. A més, es tracta de gestionar des de la incertesa, ja que molts reptes s’han accelerat recentment i costa endevinar cap on ens porten. És per això que no soc radical en la crítica als governs, però sí que penso que molts no estan fent tot el que caldria fer i que sovint no ho fan de la manera que s’hauria de fer, tant per millorar l’eficàcia de les mesures com per evitar la imatge d’incompetència o d'intencionalitats amagades que s’està creant.

En el procés amb què es troben els governs al gestionar un problema, cal distingir quatre etapes importants: analitzar què passa i què pot passar; considerar, valorar i decidir les mesures a prendre; recomanar o imposar el seu compliment; i rendir comptes dels resultats de forma oberta i raonada. Crec que les possibles deficiències en l’activitat política poden ser degudes a errors diferents en cada una d’elles, i per tant comento, sense massa detall, les quatre.

2. Analitzar i entendre. No cal que les persones que han de prendre les decisions siguin necessàriament grans enteses en cada un dels temes que corresponen a les competències del seu càrrec polític, però sí que són necessàries almenys tres coses: a) tenir uns coneixements suficients del sector que els correspon dirigir per entendre el que hi passa; b) dotar-se d’uns assessors científics o tècnics escollits i nomenats per raons de competència i no sols d’afinitat política, que constitueixin un consell assessor referendat adequadament des de fora del govern; i c) demostrar en el seu currículum prou experiència prèvia en la gestió de problemes complexos i en la solució de conflictes.

3. Prendre decisions. La decisió de les mesures a prendre és conseqüència de l’anàlisi anterior, però s’ha de tenir molt en compte que qualsevol d’elles, encara que resolgui el problema, pot afectar altres sectors i generarà guanyadors i perdedors. Cal valorar, i explicar obertament, les probabilitats d’eficàcia, tant a curt com a llarg termini; i cal tenir en compte i preveure la situació dels perdedors. És molt important, prèviament a la decisió, que hi hagi un diàleg obert amb organismes representatius dels ciutadans, per evitar la sospita que s'arriba a acords no coneguts amb lobis de caràcter polític, econòmic o territorial. Si el problema és de transcendència, s’han d’aconseguir pactes d’àmplia majoria en l’esfera política i un suport suficient en la civil. Per al primer, són importants unes actituds responsables per part de les altres forces polítiques; i per al segon, es pot arribar fins i tot a una consulta popular.

4. Recomanar, estimular o imposar. Sense les precaucions anteriors, la fase de materialització de les mesures pot originar problemes. Si només es tracta de recomanacions, pot haver-hi un seguiment insuficient dels ciutadans i una pèrdua d’eficàcia de la mesura. En alguns casos caldrà imposar, malgrat les protestes que es puguin generar amb l’excusa de la llibertat personal sense límits. Segurament el més adequat i eficaç és algun tipus d’estímul que complementi la responsabilitat individual.

5. Rendir comptes. Tal com he dit al principi, la presa de decisions en les actuals circumstàncies no és fàcil, tant per les contradiccions en moltes àrees com per les incerteses. Els governs han d’aconseguir la comprensió dels ciutadans, però han de fer el que calgui per merèixer-la: a) demostrant que les prioritats governamentals coincideixen amb les preocupacions dels ciutadans i no amb temes d’un ordre estrictament polític; b) defugint debats de caràcter clarament electoral que altres forces polítiques intentaran forçar; c) explicant de forma clara i sense deformar la realitat l’estat de les mesures que s’han pres i els seus efectes; d) acceptant i justificant amb naturalitat els erros comesos o els canvis que s’hagin hagut de fer a mesura que ha augmentat el coneixement dels problemes, amb l’ajut d’experts; i f) trobant formes de col·laboració i participació de la ciutadania en les orientacions polítiques que no quedin limitades a un vot cada quatre anys.