Joan Herrera també s'indigna

Com que les penes no vénen mai soles, després de la trepidant carregada dels Mossos contra els senyors i les senyores que s'indignen a la plaça de Catalunya, han arribat les declaracions i contradeclaracions dels polítics sobre la cosa. Per una banda tenim el mateix conseller d'Interior, que bàsicament es manifesta d'acord amb les seves pròpies decisions, tot i que lamenta que se n'hagin derivat imatges televisives que afecten la sensibilitat de les tietes, i per això ha anunciat que posarà càmeres als cascos dels agents antiavalots, perquè així puguin oferir-nos peces de videoart sobre intercanvis de plantofades amb manifestants diversos. I per l'altra banda tenim la lleial oposició, que critica amb més o menys ímpetu la política de, diguem-ne, mà ferma del senyor Felip Puig. En aquest capítol ha sobresortit, com no podia ser altrament, el camarada Joan Herrera, que ha aprofitat per venir a dir que, fins ara, el govern de CiU en general, i Puig en particular, no saben fer altra cosa més que desfer la magna obra de govern que va deixar Iniciativa, i a sobre, repartir llenya entre la ciutadania pacíficament revoltada.

El problema és que potser Joan Herrera no se n'adona, però, en relació al moviment 15-M, ell, i el partit que representa, es troben tan fora de joc com qualsevol altra força política. Per molt progressista que es proclami, Herrera és tan membre de l' establishment com el mateix Felip Puig, o com a mínim així el veuen els acampats de la plaça de Catalunya. Es diferencien en el fet que un els envia els Mossos per "netejar" la plaça de Catalunya a mastegots, mentre que l'altre estaria encantat de fer-se una foto amb ells compartint un falafel, per demostrar que és un líder d'esquerres degudament enrotllat. Però tret d'això, tant l'un com l'altre formen part de l'estat de coses que el moviment pretén denunciar. Un moviment, que, tornem-ho a dir, ha tingut un dels seus principals encerts justament en el desconcert que ha suscitat dins els partits polítics, plens d'individus acostumats a anar pel món repetint aplicadament un repertori de consignes i argumentaris precuinats pels mateixos partits.

De fet, si ho hem entès bé, la protesta dels indignats interpel·la de manera molt especial els partits que es diuen d'esquerres, per la seva sistemàtica capacitat de decebre les expectatives que ells mateixos creen, i a continuació no fer res més que demanar que els votin perquè no vingui la dreta. Doncs bé, la dreta ja ha vingut, i en gran manera. Els mapes gairebé monocolors (blau PP a Espanya i taronja CiU a Catalunya) no coincideixen amb l'esclat del moviment 15-M per casualitat, sinó que totes dues coses són expressions de l'esgotament d'una esquerra cada dia més desnortada i aclaparada per la realitat. Alguna cosa hauran de fer, doncs, les esquerres amb si mateixes: però, de moment, intentar fer-se el simpàtic amb els indignats, a veure si apleguem algun votant, només és una nova demostració de total incomprensió de la pel·lícula. Una més.