Joan Fuster, escola de llibertat

Avui que l'ARA us ofereix una selecció dels aforismes de Joan Fuster (llegir-los és una excel·lent manera de recordar que pensar és un plaer necessari), em permeto de transcriure'n un dels molts que va deixar l'escriptor de Sueca per al millorament de l'espècie humana: "La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d'adquirir. Només s'adquireix amb la pràctica!" Joan Fuster va perseverar, al llarg de tota la seva vida i de la seva obra (en el seu cas, són la mateixa cosa) en la pràctica de la llibertat, i no cal dir que això li va procurar lectors admirats i agraïts, però també detractors acèrrims i grumollosos. Per tenir, Fuster té fins i tot lectors dogmàtics, dels que ell no hauria desitjat tenir mai a prop, i que fingint que el segueixen no fan altra cosa que malversar-lo. La de Fuster és una complexitat gojosa, severa i satírica alhora, que sols demana al seu lector, com a únic requisit per gaudir-la, la pràctica exigent i deliberada de la llibertat. La seva obra és, potser més que cap altra cosa, una escola de llibertat.

Fuster va saber ser lliure fins i tot per obeir. Un dels reduccionismes més habituals, segurament per la idiosincràsia del país, és considerar-lo un escriptor polític (que ho va ser, i dotat d'una perspicàcia que el manté encara avui vigent). Però, més enllà d'aquest aspecte concret i ocasional, va ser un escriptor responsable de la tradició: la pròpia i la universal. Aquesta responsabilitat envers el coneixement i la bellesa va constituir el seu vot d'obediència, i el va observar de manera estricta. Obediència, tanmateix, no vol dir submissió: Fuster va entendre que el respecte a la tradició consisteix, entre altres coses, a fer-se càrrec del deure d'escollir entre el que li resultava útil i el que el seu criteri jutjava com a prescindible. D'aquí sorgeixen les seves esmenes a la totalitat contra determinats sants de l'església de la cultura, i les devocions professades a referents inesgotables com Giordano Bruno, Michel de Montaigne, Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés o Joan Salvat-Papasseit. I d'aquí sorgeix també l'impuls per escriure textos fonamentals com el Diccionari per a ociosos , El descrèdit de la realitat , Consells, proverbis i insolències , Contra Unamuno i tots els altres o Contra el noucentisme .

Ferotgement valencià (i, per això mateix, universalment vàlid), el seu cosí intel·lectual Josep Pla va escriure de Fuster: "Representa una nova mentalitat. No és un valencià estricte, ni un català de València, ni un valencià catalanitzat. Fuster és un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística". En altres latituds, la seva envergadura correspon a noms com Emil Cioran o Jean Baudrillard. Aquí hi ha un país que encara ha d'aprendre a ser prou lliure per deixar-se il·luminar plenament per l'heterodòxia imprescindible d'un dels estilistes més impertinents, i un dels pensadors més rellevants, de la seva història moderna. Llegim-ne avui alguns aforismes i aprenguem de la seva escola.