En dies sòrdids com els que vivim les bones notícies són especialment benvingudes, i aquesta setmana la literatura catalana –per molt que a alguns els pugui semblar mentida– ens n'ha proporcionat un parell que són dignes de celebració: la presentació en societat de l'Any Joan Fuster, dedicat a commemorar el centenari del naixement de l'homenot de Sueca, i la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Antònia Vicens, una de les autores més distingides d'una generació, la dels setanta, que ha fet possible que siguem qui som, com volia Costa i Llobera.
L'Any Fuster és una efemèride de primer ordre sobretot perquè l'escriptor i l'obra que s'hi festegen també ho són: Fuster és un dels autors que situen la literatura catalana de ple dret dins la literatura europea, gràcies al rigor i l'exigència que desplega en els seus llibres. Abans que molts lectors fugin en estampida, i encara que faci una mica de vergonya, aclarim que rigor i exigència no són sinònim de dificultat ni d'avorriment: Fuster és accessible per a qualsevol lector “normal”, vagi l'adjectiu amb totes les cometes del món, i a més és un goig, a condició que ens alegri pensar (pensar ens hauria d'alegrar sempre, perquè ens fa recordar que som vius). No crec que sigui del tot desencaminat comparar la seva importància amb la d'un Todorov, un Ceronetti o un Sánchez Ferlosio, atesos l'abast, la profunditat i la radicalitat dels seus escrits. I, sobretot, la vigència: com assenyala el comissari de l'Any Fuster, Enric Sòria, a Fuster “el revoltaven coses que no han caducat: la irracionalitat, el dogmatisme i l'opressió”. La tria, diguem-ho tot, d'Enric Sòria com a comissari per Catalunya (l'Any Fuster implica els governs de Catalunya, el País Valencià i les Balears, com és de justícia en tractar-se de l'autor que va popularitzar el terme “Països Catalans”) és un motiu afegit per a l'acontentament. Sòria no és tan sols és un fusterià de cap a peus, sinó també un dels escriptors més valuosos que tenim en actiu, com podran comprovar vostès mateixos si acudeixen als seus dietaris, els seus articles i assajos i a la seva poesia. Difícilment la llarga soirée dansante fusteriana podia comptar amb un millor mestre de cerimònies.
Que Antònia Vicens rebi el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes també entra dins allò que és digne de ser celebrat i aplaudit, per la rellevància d'una obra que va tenir un primer tram dins la narrativa (39 graus a l'ombra, La Santa, Lluny del tren) i que, a partir de 2009, va iniciar una segona etapa en poesia (Lovely, Fred als ulls, Tots els cavalls). Vista en conjunt, és una obra que ha consistit sobretot en la construcció d'una veu: la veu que ens parla als llibres d'Antònia Vicens, que una vegada s'ha escoltat (s'ha llegit) ja no s'oblida. Que ella sigui de Santanyí, com Fuster era de Sueca, hauria de ser un fet anecdòtic, però no ho és en un país i en una cultura com aquests: ens recorda que dir-nos petits a nosaltres mateixos, com fem sovint, és un error. Perquè no ho som.
