El president a Perpinyà
El míting de Carles Puigdemont d’aquest dissabte enceta la precampanya de les eleccions al Parlament. Han passat més de dos anys des que en la dels comicis del 21-D va plantejar a l’agència ACN que si guanyava tornaria per ser investit. Un Verkami polític que va permetre a Junts per Catalunya superar Esquerra Republicana, però que va incomplir. No pas perquè ERC no li ho facilités a la cambra catalana, sinó per l’evidència que si ho feia seria detingut.
El Consell per la República Catalana publicita l’acte, en una nova pirueta de consum intern –a les quals el catalanisme està tan avesat i de les quals l’independentisme és hereu–, com la “primera vegada” que el president i els seus consellers seran “a Catalunya, concretament a Perpinyà”. La capital del Rosselló és avui, qüestions emocionals al marge, una ciutat francesa a un mes vista d’unes municipals que poden deixar-la com la primera urbs de més de 100.000 habitants on domini el Reagrupament Nacional lepenista.
No és una qüestió menor. Aquests dies l’interès de la premsa internacional, francesa inclosa, en Perpinyà rau en aquest factor, amb una mirada que no fila prim entre tipus de nacionalismes. França, a més, sempre viu temorosa de les seves minories nacionals per aplacades que les tingui i és gelosa de protegir-se d’ingerències polítiques externes. I més en un moment en què després del Brexit pretén sumar Espanya per configurar un nou eix amb Alemanya a la Unió Europea.
En la història recent, diversos presidents de la Generalitat s’han vist implicats en la política interna francesa i n’han patit les conseqüències. L’estiu de 1924 el diputat a les Corts Francesc Macià, exiliat a França arran del cop de Primo de Rivera, presentant-se com a líder d’Estat Català (partit/país) va protagonitzar un incident diplomàtic a Tolosa. Les autoritats consulars espanyoles van pressionar perquè se l’expulsés, per bé que el govern del front d’esquerres no hi va accedir.
La primavera de 1927, amb menys sort, Macià fou expulsat a Bèlgica després del judici pels fracassats fets de Prat de Molló del novembre anterior. A Brussel·les va tenir seriosos problemes per aconseguir un passaport B, per a persones mancades de documents. El govern belga volia estalviar-se problemes amb l’espanyol i només li ho concedí amb el compromís –que incomplí– de no tornar-hi. Encara a finals de 1927 Macià va ser expulsat de l'Argentina per un embolic diplomàtic similar.
Una dècada després, durant la Guerra Civil, el seu successor a la presidència de la Generalitat, Lluís Companys, va veure com “per raons d’estat” les autoritats franceses l’aturaven a la frontera i li impedien de participar el desembre de 1936 en un míting a París de suport a la República. Perduda la contesa, i davant l’avenç nazi, el govern francès el maig de 1940 va convidar-lo a allunyar-se de París, on era instal·lat. Josep Irla residia a Ceret quan el rellevà a finals d’aquell octubre, arran del seu afusellament, i així mateix fou convidat a allunyar-se de la frontera.
Josep Tarradellas també se les va veure amb la diplomàcia francesa. Vers el 1955, mesos després de la seva elecció, s’entrevistà amb al ministre d’Afers Estrangers per demanar un passaport. “Què pensa fer?”, li preguntà el conservador Antoine Pinay. “Res que sigui ridícul”, li va respondre el president. Una frase que anys després el joc del telèfon reconvertí en la cita que “en política es pot fer tot menys el ridícul”.
No. Tarradellas, com expressà ja retornat al dirigent del PSUC Antoni Gutiérrez Díaz, allò que pretenia era tranquil·litzar Pinay i traslladar-li que no duria a terme cap acció que posés el govern gal en un compromís amb Franco. No volia arriscar-se a perdre, no pas el poder, conscient que no en tenia cap, sinó la representació d’aquest, amb actuacions que el poguessin dur a l’expulsió.
Per això, al marge de les pugnes amb els seus adversaris, els anys 1961 i 1964 va tenir tanta recança per la celebració dels Jocs Florals a l’Alguer i a Perpinyà. No volia que les autoritats italianes i franceses hi poguessin veure temptacions irredemptistes que el perjudiquessin a ell i a la seva causa. L’experiència dels seus predecessors recomanava no abusar de la permissivitat francesa. Al capdavall la diplomàcia és un joc que es basa en aixafar el mínim d’ulls de poll necessaris per aconseguir un propòsit però, sobretot, només aquells que hom es pot permetre de trepitjar.
