L’independentisme violent com a referent

Escriptor i historiadorL’elecció de Quim Torra com a president de la Generalitat de Catalunya ha fet aflorar un debat recurrent entre els historiadors del catalanisme dedicats en particular als anys vint i trenta. Com la majoria dels lectors saben a hores d’ara, el dirigent de Junts per Catalunya va assistir a alguns homenatges a Daniel Cardona i a Miquel i Josep Badia i els va dedicar columnes laudatòries abans d’accedir al càrrec.

Com que Cardona i els Badia són representants d’un segment minoritari del catalanisme d'aquell moment –el separatista, l'antecedent històric de l’independentisme actual– i favorables a mètodes expeditius –violència física, amenaça, coacció– per dur a la pràctica els seus objectius polítics, han transcendit les dissertacions, habitualment restringides a l’acadèmia, sobre si poden ser considerats feixistes o no.

El dijous 30 de maig el professor Fermí Rubiralta plantejava la qüestió en aquest mateix espai a l’article "El president Torra i els referents històrics". No és la primera vegada que ho fa. L’any 2011 ja va polemitzar amb el també historiador Agustí Colomines a les pàgines de l’'Avui' amb motiu d’aquells homenatges. A tomb de la seva opinió, voldria fer un seguit de consideracions. No pas per avorrir-los amb debats taxonòmics amb qui és biògraf de Cardona i Badia, sinó per centrar un debat que crec que es fa en termes equivocats.

Segur que coneixen la regla de Godwin, que diu, per fer-ho simple, que a mesura que una discussió s’allarga la probabilitat que aparegui una comparació en la qual s’esmenti els nazis o Hitler és gairebé total. Es deuen haver adonat que darrerament en la nostra Catalunya efervescent la situació amb la paraula ‘feixista’ és similar.

La raó és que el mot ‘feixista’ ha esdevingut una mena de significat buit. Cadascú l’aplica quan li convé només amb una vaga idea sobre allò a què es refereix. Tampoc és senzill saber-ho. Més enllà de tipificar com a tals els règims de Mussolini i Hitler, no hi ha acord en l’acadèmia sobre la definició de ‘feixisme’, ni quins altres règims poden ser considerats com a tals. Reconeguts especialistes com el britànic Roger Griffin els diran, per exemple, que Franco no era un polític pròpiament feixista.

Poden comprendre, doncs, que en la historiografia del catalanisme hi hagi diferents visions sobre Cardona i les Joventuts d’Esquerra Republicana - Estat Català (JEREC), capitanejades per Badia i Josep Dencàs. Des de les que, com Rubiralta, no els entenen com a feixistes, fins a Colomines, que els veia, en la seva rèplica, com a “fascinats per l’estètica feixistitzant”, passant per Enric Ucelay-Da Cal –que ha estudiat més a fons la qüestió–, que conclou que eren feixistoides però en canvi sosté que un moviment feixista catalanista als trenta no va existir.

Deia en començar, però, que el debat és desencertat perquè, en comptes de posar elements damunt la taula amb què vostès es puguin formar un criteri, se’ls traslladen discussions acadèmiques. Entenguin-me, tant és si Cardona, Badia o Dencàs són tipificats de feixistes o no. La qüestió és que eren figures favorables a la violència per aconseguir objectius polítics. I que, a més, com a mínim els dos darrers, no només hi eren favorables per fer front a la dictadura de Primo de Rivera, sinó també durant la Segona República. I sobre això no hi ha cap mena de discussió historiogràfica.

No és que les JEREC desfilessin amb uniformes d'estil militar, ja que això també ho feien algunes joventuts socialistes. El moment s’ho duia, sí, però no pas tots els que es disfressaven així tiraven endavant pràctiques violentes, ni de lluny eren “gairebé tots”. No és que durant un període se sentissin atrets per les marxes de camises, sinó que eren partidaris de mètodes expeditius. Dencàs –que un dia es deia feixista i a l’altre no– reconeixia, fent referència a quan, segons el seu entendre, no se’ls respectava: "Potser sí que alguna vegada hem reaccionat violentament".

Les actuacions de Badia, alies el ‘capità collons’, no és que avui semblin execrables, és que ho semblava aleshores a les persones amb dos dits de front (que eren moltes i la premsa n’anava plena). L’any 1933 al periodista Josep Maria Planes, una de les primeres plomes del seu temps, el conseller de Governació, Joan Selves, li va haver de posar un policia d’escorta pel temor a les JEREC. Membres d’aquestes Joventuts van trencar –i ho van reconèixer– les planxes del setmanari que ell dirigia, 'El Be Negre', a punta de pistola. Podríem seguir amb altres exemples.

I és aquí on volia arribar. Els historiadors tenen el deure de mostrar i explicar el passat, no de cercar subterfugis per abordar qüestions que incomoden. Precisament perquè la ciutadania tingui elements de judici que li permeti discernir entre el que suposa tractar aquestes figures en un seminari d’història o lloar-los i demanar que els dediquin carrers.

Deia Rubiralta que “determinats personatges històrics, amb tots els seus errors i encerts, les seves virtuts i les seves misèries, han contribuït a portar-nos fins aquí”. No. El catalanisme i l’independentisme actual és precisament on és a pesar de figures com aquestes. És on és gràcies a plomes esmolades com la de Planes, que denunciava les seves pràctiques i les dels seus contraris faistes i que per això el van assassinar.

S’ha de deixar –i tenir– molt clar que aquells que empraven la coacció o l’amenaça no poden ser referents, ni tan sols d’aquelles persones que avui es consideren independentistes a ultrança. Al marge que siguin considerats per l’acadèmia, no pel carrer, feixistes o no. Cardona, Badia i Dencàs són material d’estudi interessantíssim per a la historiografia, però per al catalanisme present no són res més.