Apunts per a una negociació bilateral

Malgrat que Esquerra Republicana no ha fet encara les paus amb el president Josep Tarradellas, la negociació bilateral que pretén entre la Generalitat i el govern d’Espanya és l’essència doctrinal del tarradellisme. En la història recent de Catalunya tenim tres moments –les negociacions Suárez-Tarradellas de 1977 i dels Estatuts de 1979 i 2006– dels quals podem extreure uns apunts, que no asseguren reeixir en l’acord però que poden estalviar que les parts acabin per no agradar-se, tal com el president Jordi Pujol va judicar la tramitació del darrer Estatut.

Per bé que alguns apunts semblin obvis és clau no donar-los per descomptats. El primer de tots és establir qui ha de formar part del procés negociador i basant-se en quina representativitat. Clarificar la constitució de les taules és central per evitar que perdin legitimitat o per poder-les modificar d’acord amb unes normes preestablertes. El juliol de 1977 es va debatre si la UCD havia d’integrar la comissió negociadora catalana i es va concloure que sí. Aquesta no és una qüestió menor. Encara que es pot veure que hi ha actors que juguen a dues bandes, també es pot entendre que la seva presència contribueix a greixar les converses.

La negociació, malgrat la intervenció de diferents actors, s’ha de canalitzar per mitjà de dos interlocutors únics i representatius de les parts, que poden ser els presidents dels governs o de les taules negociadores. El juliol de 1977 l’afany dels partits de tenir un paper rellevant en la conversa oberta entre Tarradellas i Suárez va estar a punt de fer fracassar el restabliment de la Generalitat. Si una part percep desacords en l’altra, ho aprofitarà per rebaixar les expectatives del pacte.

Una vegada determinada la veu interlocutora cal assumir-la i abstenir-se de protagonitzar moviments al marge d’ella que acabin rebaixant l’acord o afeblint la seva força. És el cas, per exemple, del pacte d’Artur Mas amb el president José Luis Rodríguez Zapatero de gener de 2006 d'amagat del president Pasqual Maragall.

La negociació, a diferència del que va passar en les dels dos Estatuts, ha d’estalviar filtracions periodístiques. El seu ús i abús com a eina de pressió no acostuma a fer canviar la posició de la resta de parts. En canvi, minva la confiança entre elles quan és aquest el terreny a adobar per arribar a acords complexos.

L’estiu de 1977 les negociacions de Tarradellas amb el delegat del govern espanyol, Salvador Sánchez-Terán, van prendre cos al marge de les presses representades pel senador Josep Benet o per complir amb dates assenyalades com l’11 de setembre. Sense decaure, el procés no ha de fixar dates límit contraproduents.

A l’hora de negociar cal tenir clar quin és l’objectiu, que ha de ser realista, i conèixer quin és l’element irrenunciable de l’altra part. En les converses Suárez-Tarradellas, per al primer era que qualsevol pacte calia fer-lo d’acord amb la legislació vigent i per al segon que tingués lloc la restauració de la Generalitat i no la creació de cap succedani.

Un altre factor és plantejar el debat en termes oberts. El juliol de 1977 els parlamentaris catalans volien presentar un document molt definit i el president de la Generalitat a l’exili, en canvi, va lliurar-ne un a Sánchez-Terán més laxe perquè el govern espanyol se sentís partícip de la transacció i no tingués la sensació que transigia.

El llistat podria continuar, però per cloure aquests apunts a partir de la mirada al passat, la taula negociadora ha de procurar abstreure’s del que és accessori, com la preocupació per la ronda de visites als presidents autonòmics del president Pedro Sánchez, o del que potser pot produir d’entrada un desgast important, com la redefinició d’una comissió bilateral Estat-Generalitat existent.

Finalment, com va quedar palès en la negociació de l’Estatut de 2006, el pacte entre els governs català i espanyol té un taló d’Aquil·les. Hi ha una part de la ciutadania, no necessàriament majoritària, que no vol cap negociació i que a través dels seus representants al Parlament no pot bloquejar el Procés però sí que pot afectar el seu resultat per altres vies. El respectius assessors jurídics de les parts han de pensar d’entrada com evitaran aquest bloqueig.

A ningú se li escapa que el camí és molt complex. Per tot plegat, ens podem preguntar si no és convenient buscar l’aval de la ciutadania catalana a través de les urnes ara que hi ha plantejada una via, determinar així la força dels distints actors i, en cas d’aconseguir aquest suport, situar al capdavant algú que ja no cregui en la solució, sinó en la negociació.