Degenerescència

HistoriadorQuan, al llarg dels darrers anys, i especialment durant els últims mesos, des del sobiranisme es denunciava la pèrdua de qualitat de la democràcia espanyola, i la involució en matèria de drets i llibertats, i una administració de justícia esbiaixada o partidista..., en definitiva, quan assenyalàvem la crisi general del règim del 1978, moltes reaccions dins i fora de Catalunya eren de menyspreu, de sarcasme, de desqualificació: els drets i llibertats –ens replicaven– només estan amenaçats per als que violen la llei; la justícia espanyola és exquisidament neutral i independent; els aparells d’estat actuen només al servei dels interessos generals, i criticar el règim del 1978 equival a qüestionar la democràcia mateixa.

La setmana passada, però, un seguit d’esdeveniments del tot aliens a la qüestió catalana han mostrat a qui ho vulgui veure que no, que no és cosa només del 'desafío separatista'; que el sistema político-institucional espanyol té veritables i gravíssims problemes. Problemes de fons, que desprenen –com a la Dinamarca del príncep Hamlet– una intensa ferum de podrit.

Per ordre d’aparició, el primer d’aquells fets va ser la caiguda de la presidenta de la comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes. Però no una caiguda després de ser derrotada en una moció de censura, o de perdre de manera pública i formal la confiança del seu partit. El que va passar dimecres passat va ser una liquidació política de rivets mafiosos, amb el vídeo d’Eroski (il·legalment conservat durant set anys) en el lloc de la 'lupara', l’escopeta de canons retallats que feien servir tradicionalment els sicaris de la Cosa Nostra.

Si algú es creia que les pràctiques de guerra bruta (els informes pseudopolicials apòcrifs, les filtracions a terminals mediàtiques “amigues”, les gravacions comprometedores, etcètera) podien quedar circumscrites a la lluita antiindependentista, era molt ingenu o molt cínic. Aquestes coses comencen contra els “enemics” (Artur Mas, i Xavier Trias, i Oriol Junqueras, i Lluís Salvadó, i...), però, com que resulten impunes i barates –preguntin-ho a Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso–, la temptació d’utilitzar-les també contra companys de partit esdevinguts incòmodes o perjudicials esdevé irresistible. Com deia un anònim dirigent del PP dijous, quan es temia que Cifuentes s’atrinxerés en la presidència autonòmica del partit, “espero que no haga falta otro vídeo”.

Després va arribar la sentència pel cas de la Manada. Que evidencia no pas la necessitat de revisar el Codi Penal, sinó la persistència en els nivells mitjans i alts del poder judicial d’una cultura reaccionària, masclista i nacional-catòlica segons la qual una dona, per demostrar que ha estat violada, s’hi ha de resistir violentament, si cal fins a la mort, a la manera de santa Maria Goretti. Bé, això ho deuen creure dos dels magistrats, perquè el tercer, Ricardo Javier González, va sostenir en vot particular que no hi havia hagut cap delicte, sinó “jolgorio y regocijo”, i que la noia s’ho va passar la mar de bé. En conèixer la sentència de l’Audiència de Navarra em va venir al cap la famosa imatge del “trío de la Maestranza”: aquells tres magistrats del Constitucional que el 2010, poc abans de dictar sentència contra l’Estatut, es van exhibir a la barrera de la plaça de toros sevillana digerint un bon dinar i fumant-se uns puros. La mateixa arrogància, el mateix menyspreu per l’opinió pública i pels sentiments de la societat a la qual, teòricament, serveixen.

En fi, hem conegut també l’al·legat final del fiscal del cas Altsasu. En lloc de limitar-se a fer la seva reconstrucció dels fets jutjats i a recordar les proves incriminatòries contra els acusats –que per això és el fiscal–, el senyor José Perals va formular una veritable requisitòria ideològico-política, parlant del “feixisme en estat pur”, de “la xenofòbia i el racisme”, de tot allò “que desgraciadament va portar l’Europa del segle passat a una de les pitjors atrocitats”. ¿Estava parlant dels incidents del bar Koxka o d’Auschwitz? I continuava: “Els supremacistes abertzales defensen un nacionalisme passat de moda que vol l’expulsió d’unes persones...” ¿És normal que les conclusions definitives d’un fiscal es puguin confondre amb un editorial de 'Libertad Digital', amb una columna d’'El Mundo', o 'La Razón' o...? ¿Forma part de les competències de la fiscalia determinar quin nacionalisme està passat de moda i quin altre, en canvi, és rabiosament 'fashion'?

Si els diferents equips d’advocats que porten les defenses del president Puigdemont i dels altres polítics catalans exiliats per Europa em permeten un suggeriment, a hores d’ara jo ja estaria fent traduir a l’alemany, el francès i l’anglès tant el vot particular del magistrat González com les conclusions del fiscal Pedrals per fer-los arribar als jutges de Kiel, Ginebra, Brussel·les i Edimburg. Res no els il·lustrarà millor sobre la sensibilitat social i la despolitització actuals de la justícia a Espanya.

Transcric del diccionari. “Degenerescència: degeneració, especialment d’un cos organitzat”. Doncs això.