Adversaris que donen moral

i Joan B. Culla
15/07/2019
3 min

Resum de la jugada: esquinçats des del 2012 entre la necessitat que tenen l’un de l’altre i el desig respectiu de preservar o de conquerir l’hegemonia, els dos principals espais polítics de l’independentisme han estat particularment maldestres en la gestió sentimental dels resultats electorals del passat 26 de maig. Després d’haver-se vist, tots dos camps, arrossegats per pulsions locals que són molt comprensibles i legítimes, però tal vegada no gaire oportunes en l’actual moment històric, la pugna per la Diputació de Barcelona ha culminat aquesta cursa de despropòsits. En una mena de versió invertida d’allò que succeí a finals del 2003 a la Generalitat, el “No s’atreviran” de la CiU d’aleshores ha estat ara l’actitud d’Esquerra; i uns postconvergents que s’havien sentit maltractats per certs pactes municipals molt simbòlics hi han respost atrevint-se a trencar el tabú. Fa setze anys, el tabú era investir un president de la Generalitat no nacionalista; enguany, pactar amb un dels partits del 155 a la corporació provincial barcelonina.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Plovent sobre el terreny ja estovat per allò que acabava de succeir a l’Ajuntament de Barcelona, el desenllaç a la Diputació ha deixat l’opinió independentista enfadada, desorientada i dividida, travessada per sentiments de frustració i desànim com potser no es coneixien des de l’inici del Procés.

I tanmateix... Tanmateix, aquest independentisme en hores baixes segueix essent la principal preocupació, gairebé l’obsessió de l’establishment polític espanyol, tant el de dretes com el que es pretén d’esquerres. Els primers dies d’aquest juliol ha tingut lloc a El Escorial el Curso de Verano que organitza la FAES; i, un any més, sota enunciats diversos ('¿Hacia dónde va Cataluña? Evolución del estado autonómico'...), el 'desafío catalán' ha estat l’epicentre de les sessions.

Amb participants d’un pluralisme ideològic espaterrant, que ja el voldrien a TV3 (l’historiador Jordi Canal, l’escriptor Valentí Puig, l’exdiputat del PP Gabriel Elorriaga, la catedràtica i dirigent unionista Teresa Freixes...), els debats i taules rodones han donat lloc a afirmacions com les que segueixen: “La anomalía catalana es el sistema educativo y de los medios”; “Han puesto la democracia por encima de la ley, y esto costará mucho cambiarlo”; “Hay que conseguir un cambio en las mayorías políticas dentro de Cataluña, o será muy difícil poder articular una respuesta al independentismo”; “En Cataluña se debe reconstruir una alternativa política distinta a la independentista, o estamos perdidos”.

No gaire menys alarmista es mostrà, en el discurs de cloenda del Campus FAES, el pare de la criatura, José María Aznar: “Tenemos un problema muy grave de unidad derivado de la radicalización de los nacionalismos”; “El nacionalismo radicalizado ha encontrado la coyuntura más favorable para tener un poder de decisión sin precedentes”; resulta urgent “poner fin a la crisis que desde el independentismo catalán insiste en seguir actuando contra la integridad del Estado, la unidad de la nación y los derechos de todos los españoles”; allò que succeeix a Catalunya és “un proceso de ambiciones hegemónicas, con aspiración supremacista y objetivos radicalmente excluyentes [que] se apodera del espacio público, monopoliza con intolerancia el debate político, dicta obediencias ideológicas e identitarias, e invade todos los ámbitos de la sociedad civil”. Entre Corea del Nord i el Tercer Reich, vaja.

Des de l’altra banda de l’espectre polític, acabem de conèixer detalls dels esforços ímprobes que desplega el ministeri d’Exteriors dirigit pel socialista Borrell per vigilar i contrarestar la tasca de les delegacions de la Generalitat a l’estranger. Si, amb els recursos de tots, el servei exterior espanyol considera imprescindible saber que a una conferència sobre el Procés hi van assistir vint persones o trenta –amb especificació d’aquells que eren catalans, parents o amics...–, i troba rellevant informar que una estelada estesa damunt d’una taula feia mal efecte, perquè semblava un taüt; si l’ambaixadora d’Espanya a Suïssa recomana establir una antena del CNI a Ginebra, enfront de l’activitat de Marta Rovira, Anna Gabriel, ocasionalment Carles Puigdemont i altres separatistes davant les institucions internacionals, deu ser que aquesta activitat no és tan innòcua, ni ridícula, ni estèril, i que algun efecte no gaire positiu té sobre la imatge exterior del Regne d’Espanya. Es veu que amb els diners que (ens) costa la secretaria d'estat per a l'Espanya Global no n’hi ha prou...

Dissabte passat, a Barcelona, clausurant l’Escola d’Estiu del PSC, el ministre Borrell denuncià la “campanya de desprestigi terrible” que l’independentisme fa contra la seva “humil persona” (quan Borrell i la humilitat no s’han vist mai ni de lluny!!!); campanya que –suggerí– àdhuc podria impedir-li esdevenir el proper 'mister PESC'. Segurament fou una manera de justificar a posteriori l’espionatge a les delegacions de la Generalitat, però no deixa de ser també una forma d’admetre que l’acció exterior del govern català troba destinataris receptius.

En definitiva: ni depressió ni eufòria; perseverança, tenacitat, resiliència i realisme, sense esperar ni miracles ni redemptors. I observar l’adversari, que sempre ensenya.

stats