El cas de la discoteca Waka i la privacitat dels joves

La difusió del vídeo d’una noia de 16 anys fent una fel·lació a un noi de 19 a la discoteca Waka ha revifat el debat sobre el valor i el sentit que les noves generacions donen a la privacitat. La idea seria que, perquè passin coses com les que van passar a la nit de Sant Quirze del Vallès, cal un clima ètic que hagi relativitzat la importància de mantenir les nostres conductes apartades de la mirada del públic, convertint els més exhibicionistes en els reis de la piràmide social. Estaria bé aprofitar-ho per fer-ne una breu història cultural.

L’experiència constitutiva de violació de la privacitat a Occident és la mirada de Déu sobre l’ànima. A les Confessions, sant Agustí va descriure aquesta vivència de forma canònica, però és una cosa que més o menys tots hem pogut sentir alguna vegada, quan som criatures i ens expliquen que Déu no només pot veure els nostres actes, sinó també els desitjos i intencions que hi ha al darrere. Això suposa una càrrega molt pesant i alhora un privilegi. D’una banda, estàs obligat a treballar-te amb tota mena d’exercicis espirituals per ser tan coherent com puguis. De l’altra, si mantens l’interior ben entrenat, no passa res si la societat no t’ho reconeix, perquè Déu et salvarà al més enllà.

Però, ai las, tal com explica Nietzsche, amb la mort de Déu l’ànima es queda sense espectador, i els actes públics passen a ser l’única manera que tenim per salvar-nos. En la relació entre la secularització i l’auge del capitalisme i la moral burgesa que ha estat perfectament documentada, podem veure com l’acumulació de diners i les maneres d’exhibir-los passen a ser el motor que mou les ànimes modernes en la seva recerca de reconeixement dels altres, la traducció laica del somni de la salvació. L’angúnia que ens fan els nous-rics encara avui és un vestigi de la mirada aristocràtica premoderna.

El problema és que el capitalisme i la meritocràcia són més exigents que Déu. Només uns pocs poden vestir roba de marca, comprar mobles de disseny i cotxassos. I en els àmbits de les arts, els esports o la ciència, també només uns pocs poden pintar quadres majestuosos, córrer molt de pressa o resoldre teoremes matemàtics. Per acabar-ho d’adobar, no està clar que les normes siguin del tot justes ni la competició no estigui trucada. Què n’hem de fer de totes les persones mediocres que no troben consol ni en Déu ni en el mercat?

Anar a la cultura, evidentment. Per aconseguir el reconeixement dels altres pots intentar sotmetre’t als criteris dominants, però també pots intentar qüestionar-los i canviar-los perquè et valorin tal com ets. En la moral cristiana, cal comportar-se èticament; en el capitalisme liberal, calen èxits professionals; en la cultura contemporània, la teva vida ha de tenir interès cultural. Aquest és el trop essencial de l’estètica moderna, que consisteix en carregar-se els cànons tradicionals i proposar un pluralisme que no para d’eixamplar-se.

El canvi cultural posa la privacitat sota sospita. ¿I si el diàleg privat amb Déu i la promesa del més enllà eren una manera de desviar l’atenció de les injustícies d’aquest món? ¿Que potser l’èmfasi en la privacitat del liberalisme no va especialment bé perquè els individus es matin a treballar? Les noves generacions, que no poden creure ni en Déu ni en el mercat com les d’abans, intenten transformar els valors perquè el sol fet d’existir, de voler ser reconegut pels altres, aconsegueixi aquest reconeixement social i, ja posats, alguna mena de traducció en forma de protecció política. Com que l’única manera de protestar és llançar-se a l’arena pública, els joves no han tingut més remei que aprendre i dominar les tècniques de comunicació i escenificació com si tots fossin artistes i polítics. El cas de la discoteca Waka ofereix, precisament, un exemple del que passa quan perds el control sobre la pròpia imatge, i jo crec que, precisament, les noves generacions entenen molt millor els riscos de perdre aquest control, així com les recompenses d’aconseguir-lo, que no pas els que es lamenten per una societat on el personal no sigui polític.