Joan Botam, un home d’Església (1977)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSArticle que el periodista i escriptor Jordi Maluquer (Barcelona, 1935-2022) va publicar a l’'Avui' (25-I-1977) amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de l’ordenació sacerdotal del frare caputxí Joan Botam (Les Borges Blanques, 1926-Barcelona, 2023). Capdavanter a Catalunya de l’ecumenisme cristià, de fermes conviccions espirituals, humanistes i catalanistes, acollidor de la “caputxinada” universitària del 1966, el pare Botam va morir el 30 de novembre passat.

Parar-nos una mica i valorar l’obra d’un home no acostuma a succeir fins que mor o, almenys, la seva vida està en perill. Per això és d'agrair que, justificats per una llarga relació, hàgim rebut un comunicat en què ell mateix fa una mica de balanç íntim en arribar al vint-i-cinquè aniversari d'un compromís: l'acceptació d'un servei als altres. El sacerdoci. I que Joan Botam ens excusi si fem altaveu d'un fet que ell voldria íntim. Els universitaris cristians de fa més o menys vint anys coneguérem un frare caputxí que sovint se'ns posava al costat, no per alliçonar-nos ni per pontificar, sinó per fer alguna reflexió que relativitzava les coses i ens obligava a aprofundir. Es deia Joan Botam, però aleshores en la vida de comunitat escollien un altre nom. Ell va escollir el de Salvador. I el cognom, en els caputxins, era el lloc d'origen: les Borges del Camp. La humilitat de canviar el nom i la marca del lloc d'origen donaren un conjunt poètic: Salvador de les Borges. Ell és qui s'integrà a Pax Christi des d'un començament, organització que amb un entramat de caràcter internacional, per mitjà de la relació i la convivència, volia bastir una entesa entre els pobles per allunyar qualsevol fantasma d'incomprensió i de guerra. Endinsat en la problemàtica de la pau, de fet, representà Catalunya en la tasca d'elaborar una teologia de la no-violència. Recordem, entre altres, els congressos de Freising, de Viena. Joan-Salvador Botam de les Borges era als caputxins de Sarrià llavors de la cèlebre "caputxinada", o sigui, quan la comunitat acollí una assemblea d'estudiants i professors que fou encerclada per la policia com si aquesta seguís el rastre d'aquell "Mori la cultura", especialment quan era catalana. Nou anys de provincial. I tants petits fets i fets dels quals el cronista només pot parlar per la part que li toca. I una cultura, un tacte i una fredor sensible —una emotivitat a la qual la ment ha posat fre— a l'abast del qui se li acosta. I, com sempre, de l'anècdota particular a la categoria general. Parlem ara de Botam, perquè és un d'aquesta Església nova que amb fets —i no amb paraules— ha aconseguit que la gent cregui en el testimoni de la seva fe. És ben lluny el tipus d'eclesiàstic que podia ser suspecte d'ambicionar el domini o un relatiu benestar sense gaire esforç. Un representant de l'Església pobra i testimonial, interessat com un més en la problemàtica del seu temps, en tot idealisme que traspassa l'home i el transcendeix. Un dels qui ha aconseguit que els cristians no temin una nova revolució. Ser cristià ja no és un monolitisme conservador lligat al poder. Sembla fàcil ara, però fa cinquanta anys no ho era. El canvi ha estat gràcies a homes com Joan Botam. Si quan algú fa vint-i-cinc o cinquanta anys que està en un treball, el lloc on treballa, els companys el regracien, quan un home commemora els seus vint-i-cinc anys al servei dels altres som tots els qui ho hem de celebrar. Llarga pau interior per a tots aquells que, en aquest i en qualsevol altre camp, han commemorat l'inici d'un compromís semblant.