Joan Barril i ‘L’illa del tresor’

Existeix un tipus de tele, bastant escassa, que provoca una reacció a l’espectador sovint inconscient però molt significativa: programes que te’ls mires amb un somriure. És una tele discreta, tranquil·la, que no pretén en absolut fer riure. Només filtrar un sentit de l’humor molt subtil, una sensibilitat molt treballada i la intenció d’apel·lar a l’ànima de l’audiència i no només als ulls. La mort del periodista i escriptor Joan Barril em porta a parlar d’un dels programes del Canal 33 que generava aquesta reacció: L’illa del tresor. Es va començar a emetre el 1996. Joan Barril el codirigia amb el seu bon amic Joan Ollé, en col·laboració amb Josep M. Andrés, Aranya.

L’illa del tresor no s’assemblava gens a res que haguéssim vist abans. Era genuí, valent, desvergonyit, suggerent i sorprenent. Era estrany respecte del que estàvem acostumats, potser perquè essent tele en estat pur tenia reminiscències de diferents gèneres: hi havia molta teatralitat, elevades dosis de música, una poètica accentuada, l’empremta de la literatura, l’exquisidesa del disseny, la potència de les arts visuals i plàstiques i el ritme d’una dansa que es balla en parella. No era només un programa bonic, però també ho era. Era un espai que bevia de la memòria, dels records d’infantesa, de les reflexions existencials i de l’absurd de la vida.

Era un programa cultural dadaista insòlit en un context televisiu que estava explotant en sentit contrari: era l’època en què s’estaven consolidant les cadenes privades espanyoles, que s’expandia la teleporqueria a un ritme trepidant i es recreava en els instints més baixos i primaris.

L’illa del tresor era una tele hipnòtica, divertida, commovedora. Les entrevistes que feien als convidats cèlebres eren originals i despullaven el personatge sense caure en tòpics. Una mena d’interrogatoris delicats que s’acostaven a l’ànima de la seva víctima. Recordo un esquetx senzill però exquisit en què unes copes de cava brindaven per totes aquelles dones que han batejat grans cançons: la Suzanne de Leonard Cohen, l’Angie dels Rolling Stones, la Michelle dels Beatles, la Layla d’Eric Clapton, la Penélope de Serrat, la Laura de Llach o la Yolanda de Pablo Milanés. O un altre en què Barril i Ollé, vestits de romans, recitaven en llatí Baixant de la font del Gat o El senyor Ramon empaita les criades.

Brindem doncs, també, pels que han fet bona televisió i han marcat les diferències tot desitjant que hagin deixat una estela que inspiri les generacions presents i futures.