Un problema espanyol

HistoriadorÉs possible que, com sosté algun il·lustre opinador, el “problema català” d’aquests últims anys sigui en realitat el gran problema espanyol. El que és segur, en tot cas, és que el procés independentista ha fet aflorar seriosos problemes de la cultura política i social espanyola, problemes que la relativa quietud i l’estabilitat aparent del trentenni 1980-2010 havien emmascarat. I entre aquests un dels més importants és l’absència, al llarg del segle XX, d’una concepció d’Espanya i d’un patriotisme espanyol realment democràtics i inclusius.

D’aquesta mena de patriotisme en van brillar espurnes, miratges. Tal vegada la més coneguda i intensa va ser el discurs de Manuel Azaña a Barcelona el març del 1930. El futur dirigent republicà, “español por los cuatro costados”, va proposar aleshores als catalans “una unión libre de iguales con el mismo rango ”; i va afegir: “He de deciros también que si algún día dominara en Cataluña otra voluntad y resolviera ella remar sola en su navío, sería justo el permitirlo y nuestro deber consistiría en dejaros en paz, con el menor perjuicio posible para unos y otros, y desearos buena suerte...” Per desgràcia, quan al cap d’un any i mig va arribar al poder, el mateix Azaña va oblidar la “unión libre de iguales con el mismo rango” i va sostenir tot just una autonomia regional atorgada -i regatejada- pel legislatiu espanyol. Més tard, ja en l’amargor de la Guerra Civil, es giraria contra el catalanisme i contra els catalans en general, fins al punt d’enyorar “el sistema de Felipe V”: “Es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años”.

Si, en el cas d’Azaña, aquest va ser el punt d’arribada, per a la porció més decisiva del pensament polític espanyol contemporani aquest punt de vista -el de la negació, el menyspreu, l’amenaça, la desqualificació i la repressió- va ser sempre el terreny des del qual abordar la qüestió de la pluralitat identitària d’Espanya, o de l’existència de nacionalismes alternatius a l’espanyol.

Des dels grans noms de la Generación del 98 (Unamuno, Baroja, Azorín, Maeztu...) fins a Ortega y Gasset, tots ells -amb les matisacions i evolucions de cadascú- van contribuir a alimentar i difondre una concepció essencialista i mística d’Espanya, d’una Espanya eterna, metafísica, dogmàticament uninacional, forjada en el motlle castellà. “Es Castilla -escriu Ortega, i cal assaborir-ne els mots precisos- quien reduce a unidad española a Aragón, Cataluña y Vasconia”, en un procés de “sometimiento, unificación e incorporación”. És la llengua castellana, i cap altra, la que expressa l’autèntic esperit col·lectiu del poble espanyol. Per als defensors d’aquesta Espanya qualsevol acceptació de la pluralitat, dels “espíritus regionales”, de les “lenguas vernáculas”, obria les portes a la disgregació política.

És sobre aquests fonaments que es van aixecar les obsessions nacionals i nacionalitzadores d’aquella dictadura nacionalista espanyola -encara que molts historiadors es resisteixin a identificar-la així- anomenada franquisme. Un franquisme que, caricatures a banda, va tenir temps, mitjans i ideòlegs capacitats (Pedro Laín Entralgo, Antonio Tovar, José Antonio Maravall, Gonzalo Torrente Ballester, Alfonso García Valdecasas...) per impregnar profundament les elits de dues o tres generacions amb les seves concepcions antidemocràtiques i excloents sobre la identitat espanyola. Com que, després del 1977, no es va fer res per desmuntar ni substituir aquelles concepcions, el còctel orteguiano-falangista segueix avui en plena vigència.

Permetin-me un petit experiment. Jo transcric que, “en relación a Cataluña, ni la más mínima concesión puede ser hoy tolerada”; que “el separatismo es signo de decadencia”; que cal acabar amb els “residuos de reinos antiguos, de fueros y, un poco más atrás, con los ecos de tribus y cavernas”; que “Cataluña no es de Esquerra ni de los catalanes. Cataluña es de España”; que és urgent “descuajar aquel patriotismo primitivo, parcial y antagonista [el català] para sustituirlo por el gran patriotismo que hizo grande a Cataluña [l’espanyol]”. I vostès creuran que estan llegint Pepe Borrell, o Rivera, o García Albiol, o l’editorialista de qualsevol diari de Madrid.

Doncs bé, no. Les cites recollides, i moltes altres de semblants, pertanyen a Ramiro Ledesma, Onésimo Redondo, José Antonio Primo de Rivera, Ramón Serrano Suñer i altres autors falangistes, i estan datades entre 1931 i 1941. No, això no vol dir que els qui avui les reprodueixen quasi literalment siguin també uns feixistes. Però mostra fins a quin punt l’actual discurs polític espanyol està, per sota de façanes constitucionals i democràtiques, amarat de tòpics i esquemes mentals que provenen del passat més negre.

Els vencedors de la Guerra Civil volien “nacionalizar las regiones separatistas”; el 2012, el ministre Wert deia: “Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes”. El 1939, el feixista Ernesto Giménez Caballero escrivia, com per justificar l’ocupació i l’esclafament de Catalunya: “La maté porque era mía”. El 2017 ciutadans ordinaris acomiadaven la policia enviada a reprimir els catalans independentistes amb el crit d’“¡A por ellos!”.

Sí, potser sí que som davant d’un problema espanyol.