Turismofòbia

HistoriadorDes de fa aproximadament un any, a Barcelona, cada cop que en qualsevol paret del casc antic apareix alguna pintada amb el text "Tourists go home" o alguna cosa similar, determinats mitjans de comunicació s’esquincen les vestidures. Si un o dos desvagats o friquis pengen a YouTube un vídeo en què mostren com punxen les rodes d’una bicicleta de lloguer, els defensors de l’ordre clamen que els “radicals” volen acabar amb la principal activitat econòmica de la ciutat. I si, com va succeir l’estiu passat, cinc activistes llunàtics –llunàtics i equivocats, tal com vaig dir en aquell moment– ataquen un bus turístic, aleshores ja hi ha gent (columnistes, polítics o bé hotelers) que parlen de “terrorisme” i, a través de la CUP, ho aprofiten per acusar tot l’independentisme de voler matar la gallina dels ous d’or.

I sí, és possible que algun visitant impressionable se senti colpit per una pintada antiturisme; i sens dubte les tres desenes de passatgers que viatjaven dins del bus atacat el 2017 van passar uns minuts desagradables, que per sort no s'han repetit en les 'performances' d'avui, de caire pacífic. Però hi ha situacions que incomoden, perjudiquen i enfaden infinitament més no unes desenes, sinó centenars de milers de persones, tant forasters com locals. I, tanmateix, cap guardià de l’'statu quo' no se n'escandalitza ni acostuma a denunciar-ho, ni a la tribuna institucional ni en el terreny mediàtic.

Penso, per exemple, en el problema de Vueling. Fa mesos que els vols de la companyia hegemònica a l’aeroport de Barcelona acumulen retards de sortida i d’arribada; els retards de 60, 90 o més minuts són tan habituals que, quan la demora és de mitja hora, els passatgers se senten uns afortunats. Això per no parlar del miseriós estalvi de costos consistent a no utilitzar 'fingers' i obligar els usuaris a incòmodes i llargs desplaçaments en autobús fins a l’altre extrem de la pista. Així s’entén fàcilment la notícia que recollia l’ARA el dilluns 2: segons xifres d’Eurocontrol, el Prat és l’aeroport europeu que va acumular més retards durant el mes de maig, en espera de les dades del juny. Això no és turismofòbia?

En aquesta matèria, el panorama per als propers dos mesos no sembla gaire optimista: als problemes estructurals de Vueling cal afegir-hi la convocatòria d’una vaga dels tripulants de Ryanair per a finals de juliol, i sobretot l’aturada prevista del personal de terra d’Iberia (facturació, embarcament i desembarcament, càrrega i descàrrega d’equipatges...) durant allò que els francesos en diuen 'la chasse croisée' de juliol-agost. Tot plegat, sense perdre de vista els simpàtics controladors aeris de Marsella...

Però no són només empreses privades les que castiguen els turistes que l’àrea de Barcelona rep o emet. També hi fa el seu paper el ministeri de Foment a través de la delegació de Carreteres de l'Estat: sense anar més lluny, que divendres passat, dia 6, a les dotze de la nit la calçada de l’autovia B-23 en direcció a Molins de Rei tingués tallats per obres tres dels quatre carrils, cosa que provocava embussos inversemblants a aquelles hores, és una situació inimaginable en qualsevol altra àrea metropolitana i aeroportuària similar de l’Europa occidental.

Els hotelers barcelonins es manifesten preocupats per la caiguda de l’ocupació als seus establiments i per la pèrdua de qualitat que asseguren que observen en el turisme que rep la ciutat; i critiquen –a parer meu, amb tota la raó– la competència deslleial dels apartaments turístics. Però, en canvi, no veig que es posin seriosos davant l’actuació ja cronificada de Vueling, o que exigeixin a Iberia evitar al preu que calgui l’anunciada vaga del seu personal de terra. I, esclar, resulta difícil que l’aeroport més impuntual d’Europa atregui visitants de gran qualitat, si saben que corren el risc de quedar-se penjats en un vestíbul durant hores, esperant que surti el seu vol endarrerit o que apareguin les seves maletes.

La setmana passada es va presentar en societat una nova plataforma cívico-veïnal que s’anomena 'Nosaltres, Barcelona' i que encapçalen una desena de dones rellevants en diversos àmbits. Inspirada, segons sembla, pel Gremi de Restauració de la ciutat, el seu manifest fundacional ve a reclamar a l’Ajuntament una gestió més 'business-friendly' i, entre altres coses, considera imprescindible condemnar qualsevol acte de violència contra el turisme o contra qualsevol activitat econòmica (sempre que sigui legal, suposo). És a dir, que aquells incidents del 2017 de la bicicleta punxada i el bus assaltat segueixen servint d’espantall...

Comparteixo sense reserves el rebuig a qualsevol violència; i, al mateix temps, em pregunto si és més greu, més agressiu, el ridícul 'bicicleticidi' de l’estiu passat o el maltractament moral, el menyspreu psicològic i el cabreig que han acumulat i acumularan milers i milers de viatgers a l’aeroport barceloní. Perquè, amb franquesa, distingides senyores de 'Nosaltres, Barcelona', carregar contra Arran, la CUP i fins i tot l’alcaldessa Colau no és difícil. Fer-ho contra Vueling, Iberia, Aena, Foment, etcètera, això ja tindria més mèrit.