Torna el ‘camarada Demián’
Aquesta és la història d’un aventurer de la política. D’un estudiant inquiet que a principis dels anys 70, als vint-i-pocs anys i sota el nom de guerra de 'camarada Demián' (per un personatge de Hermann Hesse), s’enrolà a la Lliga Comunista, una facció trotskista “tendència Hansen”, segons la complexa taxonomia del moment. El grup no era precisament moderat, i saludà la mort de Franco exigint “la caída de la monarquía franquista” per mitjà de “la huelga general y la revolución socialista”, a banda de reivindicar “el dret a la lliure autodeterminació de Catalunya”. Amb tot, el vehement 'camarada Demián' (de nom civil, Antoni Fernàndez Teixidó) anava de guardià de les essències més radicals, fins al punt que el 1976 s’escindí de la LC per promoure el grup anarcotrotskista M-37, en homenatge als Fets de Maig barcelonins. Abans, tota la Lliga havia tingut temps de titllar el novell president Adolfo Suárez de falangista mal disfressat, i de “farsa” la seva proposta de reforma política.
Alegries de joventut, potser, afavorides pel context de la dictadura. Admetem-ho. En tot cas, quan després d’haver-se fet una posició professional en el ram de l’assessoria fiscal Fernàndez Teixidó va cedir de nou al cuc de la política el 1986, ho va fer en els rengles del CDS, autodefinint-se com “un home ni de dretes ni d’esquerres” i cantant les excel·lències... d’Adolfo Suárez.
Sorprenent diputat al Congrés per Barcelona el mateix 1986, Fernàndez Teixidó esdevingué aviat l’home orquestra de la formació suarista a Catalunya: president del partit i alcaldable de Barcelona el 1987, presidenciable a la Generalitat i diputat al Parlament el 1988, de nou diputat a Madrid el 1989... Aquesta hiperactivitat esperonà la seva natural facúndia declarativa i, en aquells anys, va prodigar les mostres de rebuig contra el món convergent aleshores hegemònic: “el nacionalisme és un projecte vell i acabat”; hi ha “una dreta nacionalista que té un concepte patrimonialista de Catalunya i que s’arroga el dret d’atorgar patents de catalanitat”; el CDS vol –deia– “desmarcar-se de la reivindicació nacionalista”; Pujol té –afegia– un “estil messiànic” i representa “la dreta-dreta”.
La tardor del 1989, el nostre heroi va ser designat portaveu estatal del CDS i, amb la retirada de Suárez el 1991, arribà a secretari general d’un partit ja en profunda crisi, però pel qual l’exuberant Teixidó prometia “dejarse la piel”. No fou el cas: forçat a dimitir de la secretaria general el març del 1992, el setembre següent abandonava un CDS en desbandada i al cap de tres mesos ja trucava a la porta de Convergència (“la dreta conservadora”, segons ell mateix). L’abril del 1993 en rebia el carnet, avalat per Roca i per Pujol, el “messiànic”.
Sí, és ben probable que, de Convergència, Fernàndez Teixidó s’afiliés més al partit liberal que no al nacionalista. De qualsevol manera, no hauria pogut militar-hi durant 23 anys, i pertànyer a l’executiva, i ser des del 1999 fins al 2015 diputat al Parlament de Catalunya, i exercir de conseller de Treball, Indústria, Comerç i Turisme en el darrer govern Pujol (2002-03), sense participar –amb quin grau de sinceritat, això ho deu saber ell– del nacionalisme de la formació. No tan sols d’aquell nacionalisme que pactava amb el PP, sinó també del que ho feia amb ERC el 2012, ja al capdavant del procés independentista.
El fet és que l’antic 'camarada Demián', tan al·lèrgic després al secessionisme, no mostrà gaire pressa per deixar la CDC d’Artur Mas; no pas abans de comprendre que, a les eleccions del 2015, no renovaria l’escó parlamentari. Tot seguit, el 2016-17, impulsà i encapçalà la creació de Lliures, que era clarament un partit passarel·la. Passarel·la, però per anar on?
I bé, ara ja ho sabem. La setmana passada, i sempre a instàncies d’Antoni Fernàndez Teixidó, una assemblea de Lliures decidí amb el 67% dels vots a favor incorporar-se a la candidatura barcelonina de Manuel Valls; a canvi, naturalment, d’uns llocs en la llista que encara estan per negociar. Són molt 'lliures' de fer-ho, i perdonin-me el fàcil joc de paraules. El que resulta escandalós és que facin aquesta pirueta en nom del “catalanisme” i de la preservació de l’autogovern. Catalanisme? Autogovern? ¿Del bracet dels Rivera, Arrimadas, Girauta i Carrizosa, dels paladins d’un article 155 perpetu, d’una Generalitat reduïda a menys que diputació provincial?
Durant el seu quart de segle a Convergència, Fernàndez Teixidó devia coincidir en incomptables reunions amb Quim Forn, amb Josep Rull, amb Jordi Turull. Essent així, quan l’altre dia, entrevistat per Mònica Terribas, l’ex primer ministre francès Manuel Valls sostingué que la candidatura municipal de Joaquim Forn –el qual, avui dia, conserva intactes tots els seus drets polítics– seria “una provocació”, ¿l’antic trotskista, suarista i pujolista no va sentir cap incomoditat, cap escrúpol, no li van pujar els colors a la cara? Esclar que –ara me n'adono– els saltimbanquis solen portar la cara enfarinada.