Reeducació

Després que, durant el llarg regnat de Stalin, el mètode usual per silenciar dissidents, crítics i heterodoxos fos disparar-los un tret al clatell o enviar-los a morir al gulag, la Unió Soviètica del desglaç –la de Khrusxov i Bréjnev– adoptà una fórmula més refinada: com que aquells individus refractaris a reconèixer els èxits incessants del “paradís socialista” o desitjosos de fugir-ne només podien estar bojos, doncs se’ls tractava com a tals i eren enviats a psiquiàtrics-presó per ser reeducats, és a dir, retornats a la recta ortodòxia ideològica del règim. A una escala molt més gran, la Revolució Cultural maoista i l’experiència dels khmers rojos a Cambodja van ser altres exemples preclars –i atroços– de la reeducació política al llarg del segle XX. Avui mateix, el que fa Pequín amb la comunitat uigur de Xinjiang és, segons el discurs oficial xinès, reeducar-la, que vol dir extirpar-li sota coacció la seva identitat cultural, religiosa, nacional, per fer dels uigurs dòcils súbdits del poder del PCX i de la majoria han.

La idea de reeducació aplicada a conductes de caràcter polític o social (no parlo de reeducar delinqüents sexuals o maltractadors, per exemple) és, doncs, un concepte genuïnament totalitari, associat a algunes de les pitjors dictadures contemporànies. Per això sorprèn –o no– veure amb quina alegria l’utilitza la Fiscalia de Catalunya en relació als permisos de sortida temporal de la presó dels condemnats i les condemnades en el judici del Procés.

Com tots vostès saben, l’esmentada Fiscalia s’ha oposat a la sortida de l’exconsellera Dolors Bassa perquè tenir cura de la seva mare octogenària “no forma part del tractament per sedició”. Allò que caldria és “reeducar-la perquè, a través d’un programa de tractament, interioritzi el respecte a la llei”. Dins la presó se li haurien de corregir “les distorsions cognitives [sic] que van influir en el seu comportament” de la tardor del 2017.

El mateix ha afirmat el ministeri públic en relació a Jordi Cuixart, a Raül Romeva i a tots els altres condemnats que comencen a beneficiar-se de l’aplicació de l’article 100.2 del reglament penitenciari: que no estan penedits, que “no assumeixen el caràcter delictiu de la seva conducta”, que no han fet cap tractament... Com ha escrit la mateixa jutgessa de vigilància penitenciària, la pretensió del fiscal reeducador és que els condemnats “canviïn el seu pensament i la seva ideologia política”. Tractant-se d’un pensament i d’una ideologia absolutament pacífics i que no han apel·lat mai a altra cosa que a la democràcia, el plantejament de la Fiscalia resulta propi d’un sistema dictatorial i inaudit en el context de l’Europa Occidental. No he sentit a dir mai que un fiscal francès o italià exigís corregir les distorsions cognitives d’un pres vinculat a l’independentisme cors o a les Brigate Rosse abans de deixar-lo sortir de permís o en llibertat vigilada. I això que, en aquells casos, s’hauria tractat de persones vinculades a una activitat armada, perquè altrament no haguessin entrat mai a la presó...

Però, vist que els subordinats del fiscal superior Francisco Bañeres donen tanta importància a la qüestió del “tractament” com a requisit abans de rebre cap benefici penitenciari, em veig en la necessitat de preguntar-los: ¿quin seria, a parer de vostès, el tractament reeducador escaient a uns condemnats per sedició? Ja hem entès que cuidar la mare, o anar a tirar endavant la pròpia empresa, o exercir d’advocat en una assessoria jurídica privada, o treballar en una entitat de cooperació entre Catalunya i Bòsnia i Hercegovina, o fer classes per a la Universitat de Vic, que totes aquestes activitats, a criteri del ministeri públic, no garanteixen la renúncia a temptacions sedicioses ni tan sols l’oblit de les idees independentistes.

I aleshores, ¿què caldria fer amb Bassa, Cuixart, Forcadell, Forn, Junqueras, Romeva, Rull, Sànchez i Turull? ¿Aplicar-los electroxocs? ¿Practicar-los sengles lobotomies, o bé rentats de cervell? ¿Administrar-los drogues psicotròpiques? ¿Subscriure’ls al butlletí electrònic de la FAES (que darrerament ve carregadet, amb formidables discursos de José María Aznar, i profundes anàlisis de Miquel Porta Perales, i…), obligar els presos a aprendre’s de memòria aquests textos i a demostrar-ho en un examen si volen sortir unes hores de la garjola?

Com que una de les meves màximes aspiracions és contribuir al bon funcionament de la justícia espanyola, i després d’haver-hi reflexionat una llarga estona, em permeto suggerir alguns altres tractaments que podrien ser efectius en el cas que ens ocupa. Per exemple, en lloc de permetre’ls col·laborar amb ONG sospitoses, ¿no se’ls podria enviar com a becaris a les oficines de Societat Civil Catalana? ¿O fer-los assistir amb la deguda custòdia policial –no fos cas que els linxessin– a uns quants mítings de Vox, on aprendrien patriotisme del bo? ¿O convidar a Lledoners, a impartir un seminari de diverses sessions, Cayetana Álvarez de Toledo?

Vinga, senyors fiscals, no siguin tímids i adoptin una actitud més propositiva, carai!