Racistes ho eren tots
La ignominiosa mort (ignominiosa per als que la van causar) de George Floyd ha donat lloc a una reacció social en cadena que començà amb la protesta contra la violència policial selectiva als Estats Units (la culminació, esperem que definitiva, del Black Lives Matter), s’estengué amb mobilitzacions transnacionals contra el racisme quotidià subsistent en les nostres societats i ha derivat en una croada contra estàtues i monuments de personatges tinguts per “esclavistes”, “racistes”, “colonialistes”, etcètera, des de Cristòfor Colom fins a Winston Churchill. És aquesta projecció retrospectiva, fins a cinc segles enrere, dels valors i les categories del 2020, la que interpel·la l’historiador i el convida a la reflexió. Perquè caldria anar amb compte que, amb l’aigua bruta, no llencem també el nen.
En primer lloc, fora bo un cert rigor en els conceptes. L’esclavisme (és a dir, la transformació d’un ésser humà en propietat legal d’un altre) va ser criticat i combatut des de la Il·lustració, i gradualment abolit al llarg del segle XIX: al Regne Unit el 1834, a França el 1848, als Estats Units el 1865, a la Cuba espanyola el 1880... Que beneficiaris directes d’aquesta pràctica ja aleshores vergonyosa (Antonio López a Barcelona, Edward Colston a Bristol, Robert Mulligan a Londres...) o defensors armats de la seva persistència (Robert Lee i els altres generals confederats) deixin de tenir monuments a la seva memòria està del tot justificat i pot ser, si s’explica bé, altament pedagògic.
En relació al colonialisme (el domini i l’explotació europea sobre els altres continents) ja és més difícil establir un cordó sanitari retrospectiu, perquè va ser una pràctica general al Vell Continent des del segle XV fins al XX; si algun país no va tenir colònies fou per incapacitat, no per motius de consciència. Podem i hem de criticar-lo, naturalment, i explicar-ne els abusos i les atrocitats; però renegar-ne equivaldria a desitjar que Europa s’hagués quedat deturada a l’Edat Mitjana, i Amèrica en les civilitzacions precolombines. Pel que fa al racisme (entès com la creença en la superioritat –biològica o, almenys, civilitzatòria– dels blancs i el seu “dret” a imposar-se sobre els altres habitants del planeta), això, fins fa menys de cent anys, a Occident ho creia pràcticament tothom.
Aquests dies li ha tocat el rebre a l'estàtua de Churchill a Westminster, a Londres, embrutada amb la inscripció Racist! I sí, Sir Winston era un imperialista desacomplexat que considerava tan legítim suprimir dervixos rebels al Sudan com inventar-se les fronteres polítiques del Pròxim Orient, cosa que va fer com a ministre de Colònies el 1921-22. Però també era “racista” en el sentit actual del terme Franklin D. Roosevelt, que mantingué contra vent i marea la segregació racial dins les forces armades dels Estats Units. O Charles de Gaulle. El 1959, ja president, amb la guerra d'Algèria damunt la taula i en conversa amb el seu col·laborador Alain Peyrefitte, el general descartà concedir la nacionalitat francesa als musulmans algerians perquè –digué– s'instal·larien en massa a l'Hexàgon, atrets pel superior nivell de vida, i aleshores “el meu poble ja no es diria Colombey-les-Deux-Églises, sinó Colombey-les-Deux-Mosquées!”
I no, contra el que molts poden pensar avui, això no era cosa només d’aristòcrates, militars i grans capitalistes; aquest “racisme” tenyia transversalment tota la societat. Heus aquí per què desenes de milions d’europeus pobres, pagesos i obrers, des de noruecs fins a sicilians, van travessar els oceans amb destinació a Austràlia o a les Amèriques, sense cap escrúpol de legitimitat ni complex de culpa sobre si estarien arrabassant les terres als indígenes d’un continent o altre.
Tampoc no era una qüestió ideològica, de dretes racistes enfront d’esquerres antiracistes. Si, a l’Europa de l’últim terç del segle XIX, hi hagué exemples d’una esquerra conseqüent, radical, revolucionària, van ser els defensors de la Comuna de París, la insurrecció de la primavera de 1871 a la capital francesa. Un cop vençuda aquesta, una part dels que havien sobreviscut als combats i als afusellaments posteriors –unes 3.500 persones– van ser condemnats en consells de guerra a la deportació i als treballs forçats al territori de Nova Caledònia, situat a l’altre extrem del món. Hi eren des de feia cinc o sis anys quan, el 1878, esclatà a l’illa una gran revolta dels aborígens canacs contra el domini francès. ¿I quina fou la reacció d’aquells deportats polítics, d’aquells foguejats lluitadors per la revolució? Doncs acudiren en bloc als militars que els custodiaven i els van demanar armes per sumar-se a la tropa i esclafar plegats uns “negres salvatges” que volien degollar tots els blancs de la colònia.
¿Oi que ningú qualificaria els communards –encara avui, un dels grans mites de l’esquerra francesa– com una colla de racistes? Doncs igualment injust i, sobretot, anacrònic és col·locar aquesta etiqueta a Churchill, Roosevelt, De Gaulle, Gladstone, Baden-Powell o la reina Victòria. Deixar-les anar pel broc gros no és mai una bona recepta.
