Preparatius nupcials

HistoriadorEl passat 21 de maig, en el curs d’una entrevista radiofònica, Ana Patricia Botín –presidenta del Banco Santander– expressà l’opinió que, per resoldre la crisi amb Catalunya, calia trobar la manera “de tornar a enamorar tots els catalans del projecte espanyol, que és un gran projecte”. Es tracta d’una idea enraonada, plausible i, en boca d’una figura tan destacada de l’establishment, del Poder espanyol amb majúscula, és fins i tot una tesi agosarada, que no havia formulat prèviament cap polític ni cap intel·lectual de primer rengle.

La gran qüestió que les paraules de la senyora Botín susciten, però, és si Espanya, si la societat i la cultura política espanyoles estan capacitades –vull dir, si tenen la sensibilitat i la voluntat– per portar a bon terme aquell procés de seducció col·lectiva de com a mínim la meitat dels catalans. Hem d’admetre que els antecedents històrics no conviden gens a l’optimisme. Mentre altres grans imperis moderns, com el britànic, han estat capaços al llarg d’un segle i mig de retenir dins les seves estructures –cada cop més flexibles, això és crucial– canadencs, australians, neozelandesos... o escocesos, i de fer-ho a base d’intel·ligència emocional, de pragmatisme i de mà esquerra, l’imperi espanyol contemporani no ha emprat altre mètode de preservació territorial que la repressió i la força, i això des del Perú fins a Cuba o les Filipines, amb un balanç catastròfic.

L’exemple canònic de la incapacitat d’Espanya per seduir un col·lectiu humà amb identitat pròpia ens l’ofereix el cas de Gibraltar: unes poques desenes de milers d’individus sobre un territori diminut, als quals l’estat espanyol ha pretès guanyar-se a base d’amenaces i xantatges (en un temps el tancament de la Verja, en un altre els enervants controls fronterers...), de menyspreus (el litigi és entre Madrid i Londres, les autoritats del Penyal no hi tenen res a dir) i d’insults. Es podria fer una extensa antologia amb els textos de la premsa espanyola dels darrers vuitanta anys en què els gibraltarenys han estat titllats de contrabandistes, mafiosos, traficants, pirates, paràsits, etcètera). El resultat? Avui, ni tan sols sota els riscos del Brexit, gairebé ningú a la Roca no voldria ser espanyol per res del món.

I bé, des de la perspectiva dels catalans independentistes als quals Ana Botín voldria reenamorar per al projecte espanyol, quin és el panorama? Què diuen els seus potencials festejadors, enllà i ençà de la ratlla d’Aragó? Gairebé a l’uníson, polítics i opinadors porten mesos, anys, titllant el sobiranisme de feixista, nazi, totalitari, opressor, adoctrinador de criatures..., comparant els seus líders democràtics amb Le Pen, amb Hitler, amb els etarres... Vaja, una veritable 'offensive de charme'.

Això és soroll de fons, poc important, diran alguns. Doncs fixem-nos en missatges més concrets, d’autoria prou significativa. Fa un parell de setmanes, a Madrid, José María Aznar afirmava: “El cop d'estat a Catalunya no ha estat desmantellat; continua i continuarà mentre hi hagi a Catalunya un govern colpista i un moviment independentista. Es pot dir que hi ha hagut una intervenció i que la justícia hi està intervenint, però la restauració de l'ordre i de la norma institucional no vindran per miracle ni per concessions, només arribaran després d'haver desarticulat totalment el moviment secessionista i tots els seus suports polítics, mediàtics i econòmics. I si això no es fa, no s'està fent prou per defensar Espanya”. Què els sembla, aquesta apassionada declaració d’amor? Erradicació, desmantellament, desarticulació: heus aquí les picades d’ullet que l’encara oracle de la dreta espanyola ofereix als 2,1 milions d’electors catalans favorables a la independència.

En relació a la sensible qüestió dels presos polítics i al seu eventual acostament a Catalunya, acabem d’escoltar els portaveus de Ciutadans i del PP declarar, plens d’afecte, d’empatia i d’humanitarisme, que traslladar-los a presons del Principat fora “donar privilegis a aquells que es van saltar la llei”, i que al capdavall Madrid només és a una hora d’avió... I, esclar, les moltíssimes persones que porten o pengen llaços grocs s’han sentit tot d’una enlluernats pel “gran projecte espanyol”.

En fi, atent sempre als desitjos de l’Íbex-35, Albert Rivera acaba de proposar una reforma de la llei electoral destinada explícitament a expulsar del Congrés de Diputats els partits nacionalistes de la perifèria estatal, perquè “el conjunt dels espanyols no poden estar en mans d'uns quants que volen liquidar Espanya”. Que en les darreres eleccions espanyoles aquests “uns quants” fossin entre 2,5 i 3 milions d’electors, als quals se’ls vol privar de representació política; que, si s’apliqués la idea taronja d’un mínim global del 3% dels vots, restarien fora del Congrés set partits o coalicions avui parlamentaris, això no tan sols no preocupa Rivera, sinó que no provocarà cap escàndol ni crítica per part dels zeladors del “nacionalisme excloent”.

Realment, no comprenc com és que no ens estem tornant a enamorar d’Espanya.