El pícnic i la farsa
Admirable sentit de l’anticipació el del secretari d’estat de Seguretat, José Antonio Nieto, quan divendres passat, en sortir de la Junta de Seguretat reunida a Pedralbes, va pronosticar que molts catalans potser celebrarien el diumenge següent “ con un pícnic ”. En efecte, l’1 d’octubre tot Catalunya va ser un gran pícnic, per bé que el menú del multitudinari àpat campestre va contenir un únic ingredient: el xarop de bastó.
No ens enganyem; l’objectiu principal de la massiva intervenció policial de l’1-O no era impedir el referèndum, que podia i va ser pertorbat amb recursos informàtics. Era refermar i enrobustir el principi d’autoritat de l’Estat, era mostrar de manera contundent als catalans insubmisos qui mana aquí, generalitzar la intimidació i, d’aquesta manera, tallar de soca-rel futures mobilitzacions i protestes.
Des d’aquesta perspectiva específica, el balanç de la jornada va ser particularment catastròfic per al govern que encapçala el senyor Rajoy: perquè la ciutadania -totes les classes socials, les llengües i les franges d’edat barrejades- ha perdut la por; perquè aplicar mètodes repressius dels segles XIX o XX a un conflicte del segle XXI té uns costos d’imatge ruïnosos; perquè la repressió de diumenge no ha fet més que esperonar noves manifestacions de rebuig, i singularment l’aturada de país de dimarts... Per cert, ¿algú donarà alguna explicació sobre aquell conte de por segons el qual estaven acudint a Barcelona els més perillosos radicals i violents de tot Europa amb la intenció de convertir la ciutat en un caos? Ho dic perquè l’única violència física i els únics estralls materials els van causar els simpàtics passatgers de la flotilla Piolín.
Segons ha posat de relleu des de dilluns algun diari, ni el Centre Nacional d’Intel·ligència, ni els Serveis d’Informació de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil, treballant durant setmanes a ple rendiment, van aconseguir descobrir les famoses urnes ni, encara menys, requisar-les. ¿Per incompetència? Més aviat perquè quan una mobilització assoleix la transversalitat i la capil·laritat que avui posseeix el sobiranisme, quan engloba pagesos i mestres, bombers i monges de clausura, estudiants i mestresses de casa, empleats de banca i jubilats, és impossible sufocar-la amb mètodes policials que siguin admissibles dins de la Unió Europea. En aquestes condicions, per molt article 155 que s’apliqui, Catalunya tendirà a convertir-se en un territori ingovernable si les institucions de l’Estat no volen o no poden oferir una sortida política. I el missatge del rei Felip VI de dimarts no dona, en aquest sentit, cap esperança.
Per descomptat, la ceguesa i l’autoengany són lliures, però la realitat és tossuda, i el suposat suflé ja dura cinc anys, amb tendència a pujar... Mentrestant, Ciutadans exigeix al govern central més contundència, el patètic Alfonso Guerra es desferma, els socialistes papallonegen entre Rajoy i la infrangible unitat d’Espanya, i una legió de saberuts editorialistes i analistes tenen el cinisme de denunciar la manca de garanties i la tupinada del referèndum... al mateix temps que celebren l’eficaç bloqueig del cens telemàtic a càrrec de la Guàrdia Civil. Entre la coherència i la pàtria, la pàtria.
Després de l’1 d’octubre, i si conserven una mica de decòrum polític, els partidaris del terceraviisme i altres equidistants haurien de prendre partit: amb els apallissats o amb els apallissadors i aquells que els dirigien. Alguns ja ho han fet: l’exministre Josep Piqué, per exemple, ha expressat sense equívocs el seu suport a la repressió i el seu menyspreu per les víctimes, a més de la sorpresa pel fet que Puigdemont i Junqueras no siguin encara a la presó. Cal agrair-li la sinceritat i celebrar que s’hagi reconciliat amb el PP que el va foragitar per la porta de servei el 2007. Però de molts altres (els amics de Lliures, els de Federalistes d’Esquerres, els de Tercera Via, l’enyorat Josep Antoni Duran i Lleida, les modestes tropes d’Units per Avançar, etcètera), per ara només n’hem escoltat el silenci. Silenci o la invocació de l’espantall de la CUP per acovardir uns timorats que, com es va veure l’1 d’octubre, cada cop són més escassos.
El dilluns 2 el coordinador general del PP, Martínez-Maillo, va afirmar de l’escrutini del referèndum i del còmput de lesionats per la policia, que “todo es una farsa ”, mentre que el ministre portaveu, Íñigo Méndez de Vigo, sostenia que, la vigília, els agressors havien estat els ciutadans. Aquesta perseverança en el menyspreu i l’insult a la dignitat dels catalans mobilitzats, juntament amb el generós desplegament de la pedagogia de la porra, està tenint un efecte colossal que el Madrid del poder insisteix a ignorar: una gran part de la societat catalana ha tallat els seus vincles emocionals amb Espanya. Podrà ser retinguda per la força, però la ruptura afectiva és irreversible. Sis anys de Rajoy hauran tingut més efecte que cent trenta de catalanisme.
