De pastor a funcionari

Diuen que és un príncep de l’Església; però, des dels punts de vista de l’empatia, de la fraternitat humana i de la caritat cristiana, a mi em sembla un dòcil vassall del poder temporal; un gris funcionari, vaja.

El cardenal arquebisbe de Barcelona, monsenyor Joan Josep Omella i Omella, va respondre avui fa una setmana a la carta que havia fet pública uns dies abans la germana de Jordi Turull, Isabel Turull, en la qual aquesta deplorava la fredor glacial de l’arquebisbat barceloní davant la situació dels presos polítics. I l’argument fonamental del purpurat per justificar-se va ser “Els bisbes visiten les presons de la seva diòcesi. No puc visitar els presos d’una altra diòcesi”.

Gràcies als Germans de la Doctrina Cristiana, al llarg de la meva infantesa i adolescència vaig rebre una sòlida formació catòlica, de la qual no he renegat mai. I bé, durant aquells anys d’estudi del catecisme, de familiaritat amb el Nou Testament, no recordo haver llegit en cap moment que, quan Jesús recorria la Terra Santa curant malalts, tornant la vista als cecs, alimentant els afamats i ressuscitant morts, abans preguntés a quina tribu, a quina jurisdicció, a quina obediència pertanyien els potencials beneficiaris dels seus miracles, si eren jueus, samaritans o gentils, fariseus o publicans.

Tampoc no recordo que quan, en l’anomenat Sermó de les Benaurances, Jesús de Natzaret digué allò de “feliços els perseguits a causa de la justícia, perquè d’ells és el Regne del Cel”, hi posés cap clàusula restrictiva del tipus “excepte els perseguits per raons polítiques, perquè jo no vull entrar en política”. Encara recordo menys que, entre les set “obres de misericòrdia corporals” de la tradició catòlica (n’hi ha set més d’“espirituals”), aquella que recomana “visitar els presos” afegeixi “sempre que estiguin dins la pròpia diòcesi”.

Jo no tenia més de sis anys, però conservo amb nitidesa l’impacte que em causà, el 1958, la notícia i les imatges de la visita del flamant papa Joan XXIII a la presó romana de Regina Coeli. Era la primera vegada que un pontífex dels temps moderns trepitjava una presó i deixava que l’envoltessin i li besessin la mà centenars de detinguts, delinqüents comuns vestits encara amb l’uniforme de ratlles... Potser és una bestiesa, però amb aquell gest aleshores insòlit –i amb la seva bonhomia ferma i lúcida– l’actual sant Joan XXIII conquerí en el meu cor un lloc de privilegi que conservarà mentre aquest cor bategui.

Parlo, doncs, de sentiments, de donar escalf humà, no pas de posicionar-se políticament. Són moltes les persones no independentistes, inclosos quadres de partits activament favorables a la unitat d’Espanya, que han visitat els condemnats i les condemnades en el judici del Procés, sense que això fos interpretat per ningú com un acte d’indisciplina o de traïció a res. ¿I no pot fer-ho una jerarquia de l’Església catòlica, de la qual alguns dels presos són fidels? ¿Al president de la Conferència Episcopal Espanyola no li és permès visitar –a títol personal, naturalment– la presó de Lledoners perquè està situada dins la diòcesi de Vic, i no a la de Barcelona? ¿I qui l'hi impediria, el bisbe Casanova arborant amenaçadorament el bàcul?

Mal que li pesi, la coartada purament administrativa del cardenal Omella per justificar la seva actitud evidencia una mentalitat funcionarial impròpia del pastor d’ànimes que pretén ser. Havent arribat a la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola potser contra les pròpies expectatives, hom diria que la prioritat de l’actual arquebisbe de Barcelona és preservar aquella important posició de poder, o d’influència; i que, per aconseguir-ho, ha entès perfectament què cal fer: defensar fins i tot les facetes més impresentables de l’statu quo (inclosa la figura de l’emèrit ara fugitiu), i mantenir una freda hostilitat envers aquells que quieren romper España, vestint-la amb tòpiques invocacions a la necessitat de complir les lleis i acatar les sentències. És allò que els homòlegs francesos de monsenyor Omella fa un segle llarg, a propòsit de la injusta condemna del capità Dreyfus, en deien le respect de la chose jugée.

I no, contra el que voldran creure alguns amants de les teories de la conspiració, aquest article no forma part de cap sinistra campanya separatista per desacreditar el cardenal Joan Josep Omella, ni ha estat induït ni suggerit per ningú. És una reflexió crítica estrictament personal sobre el capteniment del més alt jerarca de l’Església catalana en relació a un tema, el dels presos polítics, que interessa i neguiteja no a la meitat, sinó a molt més de la meitat de la ciutadania de Catalunya, catòlica o no. Un tema en relació al qual l’arquebisbe, a parer meu, s’ha posat de perfil i ha acabat de vessar-la amb la penosa excusa burocràtica de dimarts passat.

Esclar que potser jo no tinc dret a criticar-lo, perquè pertanyo a una altra diòcesi...