Neutralitat? Quina neutralitat?

HistoriadorCom saben, aquest passat mes d’agost s’ha disputat a l’estat espanyol el 'Grand National'. No, no em refereixo a la mítica cursa hípica d’obstacles que se celebra cada any a principis d’abril a l’hipòdrom d’Aintree de la ciutat anglesa de Liverpool, sinó a l’aferrissada competició entre el Partit Popular i Ciutadans per veure qui és més “patriota” –nacionalista de cap manera, això ho són els catalans–, qui es mostra més amenaçador i agressiu contra l’independentisme.

En el curs d’aquesta pugna declarativa i gestual entre els de Casado i els de Rivera s’hi ha dirimit si Pedro Sánchez era ostatge, presoner o esclau de les malèfiques forces sobiranistes que van fer possible la seva investidura. S’hi ha disputat si una nova aplicació de l’article 155 s’havia de fer efectiva avui, demà o, a tot estirar, demà passat. Quan Inés Arrimadas titllava els Mossos d’Esquadra de policia política i instava a desobeir-los, García Albiol hi replicava exigint que l’Estat retirés immediatament a la Generalitat la competència de l’ordre públic i la seguretat ciutadana. Si els taronges o els blaus qualificaven l’independentisme d’intrínsecament violent i supremacista, l’altre equip –de fet, són intercanviables– responia que la Diada ha esdevingut una manifestació xenòfoba i el llaç groc un marcador etnicista... La inefable exministra Dolors Montserrat Montserrat va fer, durant aquest torneig d’intel·ligència política, una aportació remarcable quan acusà el govern del PSOE de “dexasió” ('sic', per 'dejación') davant dels separatistes. Devia ser la seva modesta ofrena a l’Any Pompeu Fabra.

Com també saben, el principal leitmotiv de la doble ofensiva espanyolista han estat els llaços grocs, contra els quals han emergit alguns comportaments histèrics –el de la dona que esperonà l’agressió contra el càmera de Telemadrid, per exemple– que fan pensar en les 'ties Maries', punta de llança del blaverisme més desbocat durant la Batalla de València, dels anys 1976-81. I, en la seva croada contra els llaços, tant Cs com el PP han abraçat un mantra que, a còpia de repetir-lo, voldrien convertir en dogma: el de la neutralitat política de l’espai públic. Examinem-lo amb algun deteniment.

En primer lloc, ¿quan ha estat políticament neutral l’espai públic, a Catalunya o a Espanya? Certament no sota el franquisme, quan restava monopolitzat per la simbologia dictatorial de 'yugos y flechas, águilas imperiales' i banderes falangistes. I després? Albert Rivera és massa jove per recordar-ho i el seu mentor Francesc de Carreras no l'hi deu haver explicat, però des dels primers passos de la tan idealitzada Transició l’espai públic es va veure submergit, inundat de simbologia i de missatges reivindicatius de caràcter polític, sindical i social. Durant les tres o quatre primeres campanyes electorals des del 1977, la quantitat i l'omnipresència dels cartells, pasquins i octavilles demanant el vot eren aclaparadores. I en aquells anys les pintades es feien presents en qualsevol paret.

Esclar que, amb el pas del temps i l’estabilització del règim parlamentari, la propaganda política minvà; però no desaparegué, com no pot desaparèixer en cap marc democràtic. Al llarg dels darrers trenta-cinc anys, sempre hi ha hagut a l’espai públic català cartells, pancartes i pintades no només de caràcter preelectoral, sinó al·lusives a conflictes laborals o a demandes polítiques de la més diversa orientació, igual 'indepe' que okupa, tant comunista com animalista.

Resulta evident, doncs, que per a Cs i PP el problema no és una il·lusòria neutralitat de l’espai públic, sinó la legitimitat d’allò que els llaços grocs reivindiquen i, en tot cas, la intensitat de la reivindicació. Allò que les dues dretes espanyoles no suporten dels llaços és que demanin la llibertat dels presos polítics (l’unionisme sosté que no n’hi ha), però sobretot l’abundància dels símbols grocs, que qüestiona llur teoria d’un independentisme minoritari atrinxerat en les institucions i oprimint la clara majoria unionista. Cada Onze de Setembre, minimitzar i desdenyar la xifra de manifestants és un exercici fàcil; fer invisibles els milions de llaços grocs presents per tot Catalunya ja esdevé més complicat.

Però la vigència dels drets bàsics no depèn de quantes persones en fan ús: si penjar un llaç groc és llibertat d’expressió –ho va reconèixer àdhuc la fiscal general de l’Estat–, penjar-ne cent mil o deu milions també ho és (no diria el mateix dels missatges per megafonia de l’Ajuntament de Vic, que em semblen un excés institucional contraproduent). Pel que fa a aquells catalans que, amb tot el dret del món, rebutgen o discrepen del missatge groc, penso que la seva llibertat d’expressió consisteix a escampar pel país llaços, o cintes, o adhesius, o el que vulguin de color blau, o taronja, o verd, o vermell... –o 'rojigualda', per què no?– amb un significat contrari al dels símbols grocs, sense malmetre ni destruir les manifestacions de la llibertat dels altres. Probablement així la batalla cromàtica tindria menys risc d’arribar a les mans.