Per una negociació no calderoniana

A mitjans de la setmana passada, una persona que va ser figura fonamental de la política catalana durant diverses dècades em deia, a propòsit de la negociació PSOE-ERC per a la investidura de Pedro Sánchez: “En les actuals circumstàncies, l'acord és gairebé obligat”.

Hi coincideixo plenament. El problema, però, és la sobrecàrrega de significats que pesen damunt d’aquesta negociació, amb el risc de fer-la naufragar. Des de la perspectiva espanyola, per a una bona part de l’opinió política i publicada el fet que l’elecció del president del govern depengui d’Esquerra Republicana (un partit “separatista” que molts voldrien veure il·legalitzat) és percebut com una humiliació nacional. Al PP parlen d’“indignitat”, o de “la taula de la vergonya”. El president gallec, Alberto Núñez Feijóo –un centrista, diuen–, diu: “Els independentistes ens han aplicat un 155. Hi haurà govern quan ells vulguin, posaran els que vulguin i durarà el que ells creguin. Nosaltres els vam aplicar el 155 i ara busquen revenja”. Tampoc no són escassos els barons socialistes per als quals és inacceptable que “el Gobierno de la Nación –així, amb majúscules– dependa del secesionismo”.

Però aquesta tan carpetovetònica dimensió calderoniana de la política (l’honor, la dignitat, la vergonya, la venjança...) també és observable dins del camp independentista. No hi manquen aquells que creuen que, com més malament, millor; que bloquejar la investidura i empènyer Sánchez en braços de la dreta, o cap a unes terceres eleccions, accentuaria la crisi del règim i aplanaria el camí de la independència, quan és molt més probable el contrari. I hi ha, per descomptat, els que ja tenen els dits al teclat de Twitter per tornar-li a Gabriel Rufián les famoses “155 monedes de plata”. I uns altres per als quals tot allò que no sigui l'amnistia immediata dels presos polítics, el bloqueig de totes les causes judicials contra l'independentisme i l'acord per a un referèndum serà recaure en la vil i menyspreable política del “peix al cove”...

I bé, jo crec que –almenys en la part que ens concerneix– fora bo apartar de la negociació en curs entre socialistes i republicans la dimensió calderoniana, l’èpica dels grans principis emfàticament declamats. Sense renunciar a res: ni a l'amnistia, ni a l’autodeterminació, ni a la fi de la repressió, ni... Però sense oblidar que –com apuntava el diputat Jaume Asens dissabte aquí mateix–, si hi ha investidura, “caldran els vots d'ERC tota la legislatura” i, per tant, les finestres de negociació amb el govern central no es tancaran un cop l'abstenció d'Esquerra, si és el cas, hagi permès Sánchez d'ésser reinvestit.

¿I què voldria dir, en aquest cas, una negociació no calderoniana entre ERC i PSOE? Doncs –com han apuntat altres articles apareguts en aquestes mateixes pàgines– una negociació que comprometés de veritat, sense subterfugis, el futur govern Sánchez amb la creació d’una Agència Tributària de Catalunya total i compartida; amb el traspàs dels ports i aeroports de titularitat estatal –una cosa que la burgesia més conspícua ja reclamava fa una quinzena d’anys–; amb la transferència financerament dotada de la xarxa de Rodalies ferroviàries... Coses concretes, tangibles, datables, mesurables en termes pressupostaris i amb un impacte ràpid i directe sobre el dia a dia dels 7,5 milions de catalans, ja siguin independentistes, unionistes o equidistants.

A aquells a qui aquest esbós de llista els sembli innocu, poc “republicà”, pràcticament pujolista, capitulard, etcètera, em permetré fer-los notar que el sol fet que Pedro Sánchez revalidés la presidència gràcies al suport passiu d’almenys una part de l’independentisme ja introduiria una falca profunda i potencialment demolidora dins del bloc del constitucionalisme espanyol (en el qual ara s’ha autoinclòs Vox, cosa que té nassos però n’augmenta les esquerdes...). Si el sol fet que avui, dimarts, la tercera sessió negociadora entre republicans i socialistes se celebri a Barcelona ja ha estat interpretada com una intolerable rendició del poder estatal! Si l’ombra de la cimera de Pedralbes del desembre del 2018 encara obsessiona els guardians de les essències pàtries, perquè hi van veure una relació “de poder a poder”!

El vuitanta per cent o més de l’opinió publicada a Madrid seguirà aferrada als valors divulgats per Don Pedro Calderón de la Barca (“Al rey la hacienda y la vida se han de dar, pero el honor es patrimonio del alma...”), perquè són els que impregnen la seva cultura política, els donen vots i els fan vendre diaris. No són els nostres valors i, per tant, no ens n'hauríem de sentir presoners. En conseqüència, caldria negociar sense numantinismes, amb esperit pragmàtic, pensant més en la hacienda y la vida que en un honor en nom del qual la monarquia espanyola ha perdut, en dos segles, el noranta per cent del seu territori sobirà.

Si no m'haguessin d'interpretar malament, estaria temptat de reivindicar la dimensió fenícia, o semita, de la cultura política catalana.