Model suec

Aquests darrers dies alguns dels nostres mitjans de comunicació han tornat a parlar d’un model suec. Dic “tornat a parlar” perquè n'hi ha precedents. Fa cent quinze anys, quan el 1905 la societat noruega decidí trencar la unió dinàstica amb Suècia i assolir la plena independència, molts catalanistes de l’època van admirar el capteniment respectuós i pacífic del govern d’Estocolm davant la voluntat de divorci expressada en referèndum pels seus veïns de l’oest. Set dècades després, en els inicis de la transició postfranquista, la Convergència fundacional i el seu líder, Jordi Pujol, van invocar amb freqüència el model socialdemòcrata suec com a font d’inspiració programàtica i meta llunyana. Suècia seguia sent aquell país boreal on habitaven els ideals, ja fossin els de respecte al dret d’autodeterminació o els de construcció d’un veritable estat del benestar.

Ara el model suec fa referència a l’estratègia aplicada pel país escandinau per contenir el coronavirus. Una estratègia dirigida no pas pel govern, sinó per l’Agència de Salut Pública de Suècia i personificada davant l’opinió no pas per presidents, ministres ni generals, sinó per un epidemiòleg de nom Anders Tegnell. Una estratègia fonamentada no pas en les prohibicions, els tancaments, els confinaments i les denúncies policials, sinó en les recomanacions i en l’apel·lació al sentit de la responsabilitat dels ciutadans. Això no ha estalviat a Suècia tenir cap a 30.000 contagiats i prop de 3.000 morts; però es tracta d’unes xifres comparativament molt més baixes que les d’Espanya, França o el Regne Unit, i d’una situació que fa molt més fàcil el retorn gradual a la normalitat, tal com va reconèixer la setmana passada la mateixa Organització Mundial de la Salut.

Tanmateix, perquè la fórmula sueca hagués estat aplicable a les nostres latituds hi havia un petit obstacle: les Espanyes no estan habitades –ni governades– per suecs. Vull dir que no som uns països de cultura luterana, ni unes societats educades en l’autoconfiança i en l’autoresponsabilitat, ni hem gaudit d’una democràcia parlamentària, d’un règim de llibertats, sense cap interrupció des de fa un segle i mig. Som països de cultura catòlica, societats educades en el principi d’autoritat i en la por al càstig que, dels darrers cent cinquanta anys, no n’hem viscut en condicions democràtiques ni una tercera part.

I, naturalment, això es nota en tots els terrenys. Davant l’impacte del covid-19, la reacció automàtica del govern central va ser recentralitzar competències a base de proclamar l’estat d’alarma, una cosa que a Suècia no hauria estat ni constitucionalment possible ni políticament imaginable. I, des d’aleshores, l’alarma s’ha anat prorrogant no pas perquè la seva vigència faci més eficaç la tasca dels hospitals ni dels laboratoris, que és on es lliura la veritable batalla; l’alarma no s’aixeca perquè Pedro Sánchez creu que només projectar la imatge d’autoritat única que manté a ratlla els reinos de taifa sanitaris, només això convencerà la majoria dels electors que ell està sent un governant efectiu contra la pandèmia. El pitjor és que deu tenir raó: una considerable porció dels espanyols considera que l’ordeno y mando –no pas la pedagogia, ni la persuasió– és la millor recepta per afrontar les crisis. Ja ho vàrem veure tant abans com després de l'1 d'Octubre...

El problema, amb tot, no es manifesta només per dalt, en els dirigents, sinó també per baix, entre els dirigits. Durant les setmanes que regí el confinament absolut i la paràlisi de tota activitat econòmica no vital, els conflictes van ser només els esperables en el país que inventà la picaresca. Ara, tan bon punt la situació s’ha relaxat, la gent pot començar a sortir al carrer i certs negocis a reobrir, es van posant de manifest uns comportaments, fins i tot una idiosincràsia, que –disculpin-me– trobo inquietant.

Per exemple, aquesta florida d’allò que alguns anomenen “policies de balcó” (d’altres, més severs, en diuen “aspirants a agents de la Gestapo”): aquesta proliferació de delators i espietes de pa sucat amb oli que vigilen si aquell veí ja ha sortit a comprar tres vegades, o aquell altre torna de córrer molt més tard de les deu. Psicòlegs i sociòlegs n’analitzaran les causes; a mi em sembla el trist indici d’una cultura autoritària molt arrelada.

O, en un altre terreny, l’actitud de respectables gremis professionals que, mentre no rebin de les autoritats intruccions ben detallades, han advertit que no pensen reobrir. Quantes pàgines haurà de tenir el BOE per precisar les condicions de represa de tots els sectors paralitzats per la pandèmia, i tenir en compte la infinita casuística que s’hi pot donar? Per funcionar com a societat ¿ens cal que tot estigui o bé prohibit o bé explícitament autoritzat? ¿No hi ha marge per al sentit comú, per al criteri raonable i compartit entre persones? ¿Som una societat adulta, o una que es complau a veure’s infantilitzada?

No, decididament, no som suecs.