Maneres de fer el ridícul
Probablement és un efecte secundari inevitable del mateix Onze de Setembre: la sobrecàrrega d’expectatives que, darrerament, acumula la data (solemne inici del curs polític, termòmetre de l’empenta de l’independentisme i, a la vegada, sismògraf de les seves tensions internes, llaminera contratribuna de l’unionisme...) en un dia de fortíssima exposició mediàtica afavoreix que determinats actors caiguin en l’excés de zel, en la sobreactuació, i facin, senzillament, el ridícul. L’edició del 2019 ens n’ha ofert uns quants exemples.
La vigília al Fossar, l’Onze a la tarda enmig de la gran manifestació i al vespre al Parc de la Ciutadella no va ser difícil sentir o llegir missatges que titllaven “els polítics” en general, o bé els dos partits del Govern, de traïdors, botiflers, covards, etcètera. Ha estat freqüent, en els processos d’emancipació nacional del segle XX (des d’Irlanda fins a Israel), que en un moment donat els seus partidaris es dividissin, que sorgís una fracció de puristes, d’irreductibles, d’intransigents, d’abanderats del 'tot o res', que qualificaven de traïdors els pragmàtics, els “polítics” que es decanten pel 'tant com es pugui'. On això va passar, foren en general els pragmàtics els que executaren la feina decisiva de cara a la independència, mentre els purs conreaven un radicalisme de tuf totalitari. Per tant, cap sorpresa. Ara, sentir gent que dorm cada nit al seu llit qualificant de traïdors partits que tenen els dirigents a la presó des de fa dos anys, amb perspectiva d’estar-s’hi molt temps més, és, a banda de ridícul, indecent.
També hi hagué ridículs individuals, entre els quals destaca la 'performance' del regidor del PP, Josep Bou Vila, davant el monument a Rafael Casanova. Que se sàpiga, el senyor Bou ha estat 'caballero legionario paracaidista' –en desconec el full de serveis, però el presumeixo heroic– i és flequer. No he tingut ocasió de tastar els seus productes, tot i que el dia 23 d’abril, a la parada del PP a Gran Via / rambla de Catalunya, em convidà a pa de Sant Jordi fet –va aclarir– “pels meus treballadors”, oferta que vaig declinar educadament. En tot cas, res en el seu currículum no l’ha format ni com a ballarí ni com a historiador. Deu ser per això que la seva estranya i solitària dansa, abraçat al coixí floral, per tal de cridar l’atenció de les càmeres desplegades als peus de Casanova resultà tan grotesca. Pel que fa a qualificar el conseller en cap del 1714 de “gran españolazo”, avui Joan Pich i Pon i Josep Lluís Núñez ja deuen descansar més tranquils, sabent que tenen un digne successor...
Naturalment, la Diada d’enguany ens ha portat també formes de ridícul més elaborades, més intel·lectuals; com quan la diputada socialista Eva Granados formulà la doctrina segons la qual “no ha de ser la ciutadania la que dirimeixi una qüestió important” com és l’autodeterminació. “La solució –insistí Granados– ha de venir dels polítics i no via referèndum. Davant una qüestió que divideix la societat, els ciutadans han de trobar l’acord a través dels seus polítics i no d’un referèndum que consolida la divisió i no soluciona res”. “Cal –afegí– que els polítics ens posem d’acord entre nosaltres i oferim una proposta d’acord a votació”.
Del fet que a Occident no vivim en democràcies directes sinó representatives, ja n’érem conscients. Ara, d’aquí al despotisme il·lustrat (“tot per al poble però sense el poble”) hi ha una distància. Això dels referèndums divisius i inaptes per dirimir qüestions importants, ¿ho sabia Felipe González quan organitzà el de l’OTAN el 1986? ¿I el govern italià que convocà la votació sobre el divorci el 1974? ¿I què me’n diu, senyora Granados, de les dues consultes (1972 i 1994) sobre l’adhesió de Noruega a la UE? ¿I dels referèndums del 2005 sobre la Constitució Europea a Espanya, França, els Països Baixos, etcètera? Totes aquestes, ¿no eren qüestions importants? La classe política suïssa, ¿està composta íntegrament d’ineptes, puix que s’hi celebren tantes consultes referendàries?
Més enllà de retre tribut al mestratge del seu correligionari Pepe Borrell (segons el qual “los referéndums los carga el diablo”), el problema de la diputada Granados és que, en el seu afany per desqualificar l’exercici d’un dret que podria posar en perill la “sagrada unidad de la Patria”, carrega contra principis democràtics bàsics i dibuixa un sistema polític elitista més propi dels segles XVIII-XIX, un model de 'notables' que decideixen i un 'poble' que es limita a assentir. D’això els anglòfons en diuen 'throwing the baby out with the bathwater'.
Ara, si parlem de ridículs d’aquesta Diada, no podem oblidar el que va fer Paco Marhuenda (disculpin la familiaritat, el conec des del 1985, quan era el més modest i servil dels redactors de l’'Abc' a Barcelona) amb la portada del diari 'La Razón' de dijous passat, aquella de la plaça d’Espanya buida i el titular “Sentencia a la Diada”. Una fita insuperable de la misèria professional i ètica.