Lògica colonial

i Joan B. Culla
19/02/2018
4 min

HistoriadorFa uns anys, a mesura que sectors socials creixents reivindicaven un referèndum per decidir el futur estatus polític de Catalunya, la resposta dels antiindependentistes poc o molt il·lustrats -formulada amb una ganyota entre displicent i despectiva- era que el dret a l’autodeterminació tan sols està reconegut a les colònies, i que Catalunya no és cap colònia. Només els faltava afegir: “Colla d’ignorants!”

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Es tractava, sens dubte, d’una objecció de gruix. Però, paradoxalment, durant l’últim semestre els aparells de l’Estat semblen haver-se posat a treballar frenèticament per suprimir-la, aquella objecció. Com? Doncs aplicant a la societat catalana un tracte colonial. Un dels aspectes en què aquest tracte ha resultat més flagrant és el relatiu al cos de Mossos d’Esquadra.

No ens enganyem: ni els comandaments de la Guàrdia Civil ni els del Cos Nacional de Policia ni els seus successius responsables polítics no havien considerat mai els Mossos un cos policial amb el mateix rang que els de l’Estat, sinó una força auxiliar, complementària, de segon ordre. D’aquí els incomptables obstacles posats per Madrid a l’adquisició d’armament, a la projecció internacional dels Mossos o a la coordinació igualitària amb ells (anys sense reunir la Junta de Seguretat de Catalunya). Però aleshores van tenir lloc els atemptats del 17 d’agost. I, de sobte, la policia de Catalunya es va fer present -eficaçment present- en totes les televisions del món; i el major Trapero es va convertir en un personatge global; i la gent va començar a aplaudir i donar flors als agents desplegats pel carrer.

Això, en el context polític de l’estiu-tardor del 2017, es va convertir per al poder estatal en un gravíssim problema, percebut com “la ausencia del Estado en Cataluña durante la crisis de agosto ”; un problema que no es resolia amb algunes maldestres intoxicacions periodístiques per desprestigiar els Mossos a compte del suposat avís de la CIA o del que sabien sobre l’imam de Ripoll. Calien mesures d’envergadura, i la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre -suspès pel Tribunal Constitucional- els va oferir una ocasió ideal.

Per al coronel Diego Pérez de los Cobos i per als seus superiors jeràrquics fins al vèrtex de la piràmide, l’objectiu de l’1-O no era tant impedir les votacions com rebaixar els Mossos al nivell de policia indígena capaç de fer la feina bruta de l’Estat reprimint i apallissant els seus conciutadans. És un mètode clàssic en la història del colonialisme, des de l’ús dels sipais i altres tropes indígenes per sufocar el nacionalisme a l’Índia britànica (la cèlebre matança d’Amritsar de l’abril de 1919 va ser perpetrada per soldats gurkhes i balutxis) fins al paper dels harkis en la defensa de l’Algèria francesa, o de la Force Publique al Congo Belga. Si l’operació els hagués sortit bé, haurien anul·lat els Mossos per sempre -o per molt de temps- com a policia nacional catalana.

Però no els va sortir bé. Com han confirmat les comunicacions internes del cos divulgades la setmana passada, aquell memorable diumenge els Mossos d’Esquadra van optar per informar, dialogar i auxiliar els ferits. I l’Estat no va tenir més remei que enviar a l’assalt dels centres de votació els seus propis antiavalots, amb la subsegüent i ruïnosa factura d’imatge. Per això el coronel Pérez de los Cobos i tots els seus confrares amb uniforme o toga estan tan indignats; i acusen la Policia de la Generalitat de traïció, de complicitat amb la sedició; i volen fer un escarment amb el major Trapero i el conseller Forn. El cos de Mossos d’Esquadra està intervingut, sí, però no han aconseguit arrabassar-li la dignitat.

Ara, aquests darrers dies, les amenaces que el govern Rajoy projecta sobre l’escola obeeixen a la mateixa lògica colonial. A la Moncloa els importa un rave quins idiomes coneixen els alumnes catalans; si per presidir el govern d’Espanya no cal ni l’anglès bàsic...! Tanmateix, i amb mentalitat de colonitzadors, creuen que si aquells alumnes reben més classes en castellà -la intervenció sobre els continguts de les ciències socials arribarà d’aquí uns mesos, amb el pretext de combatre “l’adoctrinament” secessionista- se sentiran més espanyols, i seran menys sensibles a l’argumentari independentista.

És un raonament idèntic al que va impulsar els governs de París, durant 60 o 70 anys, a escolaritzar els infants nadius, al Senegal i a Tunísia, a Algèria i a Madagascar, exclusivament en francès, i a fer-los aprendre de memòria la història de França, començant per aquella famosa frase: “ Nos ancêtres, les Gaulois...” A la metròpoli es creien que, d’aquesta manera, farien dels escolars negres, o àrabs, o berbers, o malgaixos, petits francesos orgullosos de ser-ho i lleials a la patrie per sempre més. Es van equivocar.

I és que la lògica colonial constitueix una perillosa arma de doble tall. En el moment que comences a tractar una part dels teus conciutadans com a súbdits, habitants d’un territori ocupat i sotmès, tu mateix els estàs assenyalant el camí de l’emancipació.

stats