Lliçons de fa un segle (llarg)
L’atzar ha volgut que l’estrena entre nosaltres de la darrera pel·lícula de Roman Polanski, J’accuse (exhibida aquí sota el desafortunat títol d'El oficial y el espía), coincidís gairebé dia per dia amb la penosa jornada –penosa per a qualsevol persona amb sensibilitat democràtica i algun sentit de l’equitat– del 3 de gener de 2020. Una data que restarà marcada en vermell com l’epifania del colpisme pseudojurídic de la Junta Electoral Central, esdevinguda l’instrument voluntari de la dreta més extrema i facciosa.
Naturalment, les diferències entre l’afer Dreyfus i la crisi catalana són grans: les que separen la injustícia comesa contra –en principi– un individu a causa de prejudicis racial i religiosos (el fet de ser jueu) i un plet de llibertat col·lectiva com el català, que concerneix milions de persones. Tanmateix, i sobretot des que, fa dos anys i mig, les reivindicacions catalanes van ser judicialitzades per l’infaust govern Rajoy, i que un grapat de dirigents polítics o socials han estat empresonats, exiliats, jutjats, condemnats, inhabilitats, etcètera, les peripècies del capità Alfred Dreyfus i les dels líders independentistes perseguits presenten més paral·lelismes dels que pot semblar. Permetin-me subratllar-ne alguns.
Una crisi i l'altra tenen per escenari democràcies formals. La Tercera República Francesa era, a finals del XIX, un dels règims més democràtics i respectuosos de les llibertats d’Europa. Això no li impedí ni condemnar Dreyfus amb proves falses o inexistents, ni alimentar una virulenta eclosió antisemita. La tan exalçada democràcia espanyola actual ha estat perfectament compatible amb la catalanofòbia, amb l'"¡A por ellos!", amb l’abús de dret i amb les sentències injustes.
A França, després del primer consell de guerra condemnatori contra el capità jueu (1894) i a pesar dels indicis creixents sobre la seva innocència, el poder judicial (militar i civil) s’atrinxerà rere l’autorité de la chose jugée, i l’estat profund (generals, serveis d’informació, alts funcionaris, forces clericals, dreta política...), esperonat per una potent premsa reaccionària, utilitzà totes les argúcies legals o il·legals per enfortir la tesi de la culpabilitat i desqualificar els dreyfusards. Quan la revisió del cas esdevingué inevitable (procés de Rennes, 1899), judicatura i poders fàctics aconseguiren una victòria aberrant: que Dreyfus fos considerat culpable de traïció, però "amb circumstàncies atenuants"! Qualsevol contorsió, abans de reconèixer l’error i la injustícia comesos.
I bé, deu ser cosa meva, però veig força semblances entre els comportaments que acabo de resumir i la resistència del poder judicial espanyol, Fiscalia inclosa, a acatar la decisió del TJUE del 19 de desembre; i amb les inaudites actuacions de la Junta Electoral Central de divendres passat; i amb el funcionament de la màquina de guerra jurídico-político-mediàtica espanyolista, juramentada per impedir qualsevol desescalada del conflicte. Fins i tot observo un paral·lelisme suggestiu entre el paper, davant la sala segona del Suprem, del comandant de la Guàrdia Civil –ara, tinent coronel– Daniel Baena, i el del comandant Hubert-Joseph Henry en el cas Dreyfus: els traïdors a la pàtria han de ser castigats i, si no hi ha proves o no són prou contundents, es fabriquen, s’exageren, es manipulen a conveniència.
A parer meu, l’afer Dreyfus ofereix algunes lliçons interessants a qui les vulgui entendre, potser fins i tot útils per a l’independentisme català. Les grans batalles polítiques i morals no es guanyen en un dia, són batalles de resistència, de desgast: entre la detenció inicial del capità i la seva plena rehabilitació van passar onze anys i nou mesos. Durant aquest llarg lapse de temps, la dimensió jurídica de la seva defensa, el paper dels advocats (Edgard Demange, Fernand Labori...) va ser tan important com la dels intel·lectuals dreyfusards (Bernard Lazare, Émile Zola, Anatole France, Charles Péguy i tants altres), en una relació dinàmica i sinèrgica. I els partidaris de Dreyfus, inclosa la família, també van conèixer divisions tàctiques: sobre si, en cadascun dels successius judicis, convenia més una defensa tècnica o bé política; sobre si, el setembre de 1899, calia acceptar o rebutjar l’indult presidencial, encara que rebutjar-lo comportés perllongar l’empresonament de Dreyfus...
En darrer terme, però, allò que possibilità un desenllaç més o menys feliç de l’afer va ser la política, l’evolució progressista de l’escena política francesa a cavall del canvi de segle: l’arribada a la presidència de la República d’Émile Loubet el 1899, i sobretot la victòria electoral de les esquerres el 1902, amb la formació del govern d’Émile Combes. Aquest nou panorama, en el qual brillaven figures com el socialista Jean Jaurès o Georges Clemenceau, creà les condicions perquè, el juliol de 1906, el Tribunal de Cassació sentenciés la rehabilitació i reintegració a l’exèrcit d’un Alfred Dreyfus que no havia estat mai culpable de res.
D’acord: ara mateix en el si del socialisme espanyol no s’hi observa cap Jaurès, ni en el consell de ministres de Sánchez hi haurà cap Clemenceau. Però la política opera amb realitats, no amb quimeres, i Esquerra ha fet bé d’entendre-ho així.
